Han sentit a parlar de regals adquirits a Loewe, Hermès, Bulgari i Louis Vuitton, però ells no hi han estat, no han pogut comprovar in situ la qualitat i el preu dels obsequis que van ploure, a bots i barrals, sobre la classe dirigent autòctona

Llàstima que no hagen observat el tipus de regals que la trama corrupta feia arribar als càrrecs públics i fins i tot a alguns familiars. Llàstima que no hagen tingut l'ocasió de demanar-se si mai n'han rebut cap de tan exclusiu o si és lògic que hom els faça arribar sense un interès ulterior. Llàstima que no hagen comparat aquells comerços de luxe amb els que proliferen als seus barris.

Si les persones que més s'estimen –i que més els estimen– mai no han tingut detalls d'aquesta mena, per què havia de tenir-los amb Camps i Ricardo Costa un grupet de gent engominada i sinistra, de llengua llarga i vergonya curta? Potser aleshores al tribunal li hauria quedat més clara la figura del suborn passiu impropi, aquest delicte tan boirós que sembla venial però que la revisió del codi penal ha elevat a pena de presó.

En qualsevol cas, com que la prova presencial ja és impossible de practicar, els membres del jurat haurien de prioritzar una de les frases menys punibles de la vista. La pronunciada per Álvaro Pérez en conversa amb la seua mà dreta a Orange Market, Cándido Herrero, en relació a un present per Rita Barberà que adquireix en aquell mateix moment a Louis Vuitton: “No nos da nada, pero tampoco nos jode”.