Des que es va aprovar la Constitució no ha sigut possible aconseguir el necessari acord majoritari en seu parlamentària ni el previ consens social entre els agents socials per a regular esta matèria

En 1894, Sidney i Beatrice Webb definien el sindicat com la “associació permanent de treballadors per compte d'altre amb la finalitat de mantindre o millorar les condicions de la seua vida de treball”, poc més tard, en 1850, naixia el primer “sindicat modern”, l'Amalgamated Society of Engineers. En aquells moments, diversos van ser els factors soci/econòmics que van afavorir el naixement dels sindicats i l'extensió de la seua activitat típica, la negociació col·lectiva i la vaga, entre altres la depressió econòmica entre les dècades de 1870 i 1880, l'augment dels preus, la renovació tecnològica, la divisió, estandardització i major control patronal del treball…

No obstant això, és ben sabut que els inicis de l'acció sindical van estar marcats per una actitud estatal repressora, plasmada en la consideració criminal de les coalicions obreres i de les seues accions. Esta actitud repressora, plasmada en els codis penals com el francès de 1808 o l'espanyol de 1848 (i el de 1850 i 1870 així com diverses disposicions menors) arreplegaven la figura de l'associació il·lícita, estimant il·legals les associacions de més de vint persones constituïdes sense autorització de l'Autoritat pública. La criminalització derivava, a més, directament del discurs liberal, dels gremis d'artesans, que afirmaven com l'acció sindical (les vagues) distorsionaven el mercat de béns i servicis. Ells podrien haver dit la frase que mencionaven anteriorment: “per defendre els drets d'alguns s’afecten els drets d'altres”.

Lentament, i amb llargues lluites i sacrificis de milers de treballadores i treballadors, va anar passant-se de la criminalització dels sindicats a l'etapa de la tolerància amb control, imposant-se la idea de la conveniència de regular les relacions col·lectives, per a tractar d'evitar les explosions socials que pertorbaven greument l'orde públic i el creixement econòmic. Posteriorment, es va aconseguir la legalització del sindicat, amb la Constitució republicana de 1931, la promoció de la negociació col·lectiva i la legalització del Dret de Vaga, victòries totes elles mortes amb el franquisme i represes com a drets fonamentals en la Constitució de 1978.

En l'actualitat no hi ha una regulació normativa del Dret de Vaga, més enllà del Reial Decret de Relacions de Treball de 1977. Des que es va aprovar la Constitució no ha sigut possible aconseguir el necessari acord majoritari en seu parlamentària ni el previ consens social entre els agents socials per a regular esta matèria, de fet, l'últim intent que es va apropar a un resultat material es va dur a terme a finals de la quarta legislatura en 1993 amb un text que va arribar fins al Senat.

La voluntat de la patronal, i possiblement d’almenys una part del govern del PP, d'escometre en estos moments una regulació del dret de vaga, amb un marc econòmic i social cada vegada més degradat, una situació de desocupació massiva i durador i una exponencial dilapidació dels servicis públics, és una mostra més del seu autoritarisme i del total menyspreu pels drets de les i els treballadors i pels principis constitucionals.

L'estratègia així es revela clara, primer atac a l'individual: precaritzant al precari, doblegant als treballadors per la via de la pobresa i de la por a l'acomiadament, i eliminant poder sindical per la via de la destrucció dels convenis col·lectius de sector; en segon lloc, es pretén escometre un atac frontal contra la principal arma col·lectiva com és la vaga. La conseqüència és la vulneració dels principis constitucionals que encara regeixen el marc jurídic a què han de cenyir-se les relacions de treball i entre els que l'autotutela, personificada en el sindicat i en la vaga, tenen el rang de dret fonamental, de moment...