A la porta de l’Ajuntament es concentraven fonamentalment treballadors, familiars i usuaris dels centres d’atenció a discapacitats i persones grans i també alguna empresa. Escoltar els seus testimonis va ser esfereïdor

El sistema d’atenció a les persones amb discapacitat i d’atenció a les persones grans està a punt d’entrar en el col·lapse. Eixe sistema del qual tant presumeix l’administració està mantingut en molts casos pel sacrifici i abnegació d’uns treballadors i, en algun cas, per cooperatives i empreses que passen pel més absolut anonimat. L’administració no paga a les empreses gestores d’eixos centres des del mes d’abril del 2011. Amb crèdits i pòlisses les empreses han pogut fer front al pagament de les nòmines dels treballadors fins a desembre passat però la paga extraordinària i el mes de gener no l’han pogut fer efectiu ni saben quan podran tornar a pagar.

Aquesta situació és extremadament greu per als treballadors perquè estem parlant de persones que tenen uns salaris que en la majoria dels casos no van més enllà dels 800 euros mensuals. Algunes d’aquestes persones, quan acaben una jornada laboral que saben que de moment no van a cobrar, han d’anar a institucions benèfiques per rebre ajut perquè com que no cobren no poden comprar els productes més bàsics. Una treballadora em contava que ja havia hagut de tornar dos rebuts de la hipoteca de la seua casa i tenia por que la situació s’allargara en el temps i acabara rebent un avís d’embargament de sa casa. Una casa que no paga perquè qui li hauria de pagar pel treball que ella fa, no li paga. Conclusió una treballadora de 800 euros de salari està finançant un servei públic, bàsic i fonamental que hauria de garantir l’administració.

Però en la plaça de l’Ajuntament també estaven representants d’empreses, que reconeixien com a verídic tot açò que acabe de relatar-vos. A més, aquestes representants empresarials em plantejaven que en molts casos els havien de pagar de la seua butxaca el bono de transport a alguns treballadors perquè pogueren anar a treballar. Estaven preocupats, a més, perquè els seus proveïdors estaven a punt de deixar de servir-los perquè la factura pendent és ja considerable i davant la incertesa de la solvència de l’administració preferien no fer més gran el deute.

L’administració del Partit Popular, tant a l’Ajuntament de València com a la Generalitat, hauria de fer un pensament i prendre consciència de quines són les prioritats i que, a més dels retalls en elsalari dels treballadors públics, s’ha de practicar una política d’austeritat en la disminució de la despesa en coses que no afecten a la qualitat de vida dels ciutadans. Aquest sector no pot esperar més, ni els usuaris, ni els treballadors, ni les famílies.

Baixen senyors i senyores del PP al carrer i escolten els ciutadans. Els assegure que és una experiència molt formativa. Les classes d’austeritat i de generositat s’imparteixen allí, no als despatxos.