Hi ha en tot aquest “problema” una component clarament emocional i irracional. Irracional com una fe, com una creença, que cega i no deixa pensar amb normalitat davant allò que afecta els sentiments més personals

Ara em diran: “Home, el català també ens l’imposen”. Però jo faig classe a la Universitat de València (poc o gens catalanista, al contrari del que pensa la gent) i, igual que els filòlegs “imposen” el català, jo “impose” teoremes matemàtics i lleis físiques. Evidentment, com deia abans, la llengua és prou més emocional que un teorema matemàtic i per això podriem deixar que algú en crega el que vulga, de la mateixa manera que la Constitució ens dóna llibertat de fe. També hi ha qui diu que els científics col·laborem en grans complots universals amb extraterrestres... Però no vull perdre el meu temps tractant de convéncer-los del contrari. M’estime més que pensen que tinc contactes nocturns amb éssers d’altres planetes. Quina emoció.

Un amic diu que tot valencià porta un filòleg dins. I té raó, però en té perquè en fem massa cas. Realment no té importància, que diguen el que vulguen. En un país en què per ser considerat “valencià” és més important ser faller que parlar i fer servir habitualment la llengua pròpia, crec que és més perillós per la llengua que Carles Recio escriga el seu article en castellà, i ho justifique perquè diu que li molesta l’ortografia fabriana, i que no ho faça en valencià, tot i que siga per negar la unitat lingüística amb el català. I si s’estima el valencià tant com diu, s’ho hauria de fer mirar. Les Normes de Castelló són prou permissives amb les nostres variants (només faltava!). Per cert, al contrari del que pensen els secessionistes, al País Valencià hi ha més variants que la que es parla a l’Horta. Si ens posem tots a demanar divorcis lingüístics, en aquest petit país nostre es parlarien més llengües que a l’Índia.

Hi ha un altra acusació poc meditada, i és la insistència en que els valencianistes, que anomenen catalanistes, es rendeixen a Catalunya, que volen despersonalitzar el nostre país. Jo no conec cap valencianista, per més que també siga molt catalanista, que pense així. Tots voldríem una relació d’igual a igual, res d’ofrenar noves glòries al Principat, sinó a tot estirar, compartir-les. Açò és possible dins d’Espanya, per cert. I aquesta relació també la demanen els valencianistes amb Espanya, al contrari que la majoria dels valencians, que es passen la vida cantant que volen oferir-li-ho tot. I així ho fan. Realment, si tots aquestos altres valencians demanaren una relació d’igualtat amb l’estat, les coses serien diferents al nostre país. En definitiva, acusen els valencianistes, sense cap mena de prova, més que la seua fe, de fer el mateix que fan ells. Supose que per traure’s la culpa de damunt.

A partir d’ací, mirem endavant. Ja està bé de perdre el temps. De veritat, deixem-ho córrer. El que ens ha d’ocupar és fer un país modern, traure-li la merda dels carrers i de les institucions, les teranyines de la mentalitat dels ciutadans, la resignació a estar dedicats només al turisme. Hem de fer polítiques que porten la nostra gent emprenedora a adonar-se que més val guanyar menys, però durant més temps, que guanyar molt i després quedar-se amb les mans buides. Cal una economia productiva i una cultura de l’esforç. Hem de tindre ambició, eixir de la situació actual i fer-ho encarant el futur mirant-nos al mirall centre-europeu i escandinau. Educació, ciència, desenvolupament, drets socials... Vaja, el que es coneix com modernitat i progrés. El primer que podem fer és no embrutar el carrer o el parc amb papers, escopinyades, pixades i altres restes humanes o animals. Seria una primer pas interessant. Després, vindrà la resta. Quan assolim aquest objectiu, podrem parlar d’altres fites.

Aquest article està sent escrit per un parell de motius que m’agradaria destacar com conclusió final. Primer, un senyor italià em va preguntar l’altre dia quines són les relacions entre València i Barcelona. Abans de començar a parlar, vaig sentir un cansament enorme. I és que cansa tanta bestiesa, cansa el fet de tancar-se portes que, fins i tot, mirant només pel teu benefici, resten tancades per pura burrera. Li vaig explicar un parell de situacions recents, però no ho va entendre. I jo tampoc no ho entenc. I per què? Simplement perquè és irracional. Per què hem necessitat tans anys per reclamar el corredor mediterrani, que és ni més ni menys que la nostra eixida a Europa? Per burrera. I així ens va. Ens ho hem treballat molt. Com deia, ja ni tan sols per interès polític o cultural, sinó per diners! Ni això.

El segon motiu és que vaig sentir algú dir que no li agrada una cançó d’un cantautor català (estricte) simplement per això, perquè és català. Un testimoni va dir que si això ho diguera d’una cançó africana, li diríem racista. Vaig pensar que només els resta dir que els catalans són d’un altra raça... Però la seua xenofòbia és evident. I el problema és que aquesta irracionalitat que cega, no permet a aquesta persona gaudir d’una lletra preciosa, d’un poema, fins i tot si està escrita en un altra llengua, distinta del valencià, per simples prejudicis. Potser no en gaudira encara que acceptara entendre-la. I si aquest fós el problema, no sabria jutjar si és millor o pitjor açò o que no la gaudisca pel fet d’haver estat escrita per un senyor que va náixer en un territori determinat. Les dues opcions són certament terribles. Són ambdues gallinàcies, copiant el terme d’un professor meu. Però en un país on els ciutadans mostren tan poc respecte pels béns comuns i públics, on encara hi ha gent que penja gripaus vius en tarongers fins que moren i s’assequen, amb l’esperança que això minve el mal de genives dels nadons que estan dentant; en un país així, aquesta xenofòbia no serà un altre símptoma d’un problema estructural més profund? No serà que som una societat poc moderna i poc educada? Afrontem aquest problema amb més energia, i enllaçant amb l’actulitat, negant-nos a les retallades en educació, i segurament a la llarga ens sorprendrà que altres problemes desapareixen de sobte. Que tinguem sort.