S’obvià, s’amagà, es silencià, es retallà. No interessava, evidentment. Però les dades estan ahí, tant les de la inversió estatal, com les de les balances fiscals o les del repartiment dels diners per a finançar la despesa de les institucions autonòmiques

Però, fent honor a la visió castellanocèntrica que s’explicitava al títol, el documental negligia la principal causa estructural per la qual, a banda del mal govern, els valencians tenim els problemes que tenim. No se’n deia absolutament res del finançament autonòmic. I això malgrat que, segons va confirmar Ignacio Blanco d’EUPV, també per twitter, ell en va fer una referència expressa a la qüestió. S’obvià, s’amagà, es silencià, es retallà. No interessava, evidentment. Però les dades estan ahí, tant les de la inversió estatal, com les de les balances fiscals o les del repartiment dels diners per a finançar la despesa de les institucions autonòmiques. I són públiques i ben clares, segons ha constatat a bastament l’analista financer Rafael Beneyto, que acaba de publicar El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica, un llibre editat per la fundació valencianista Nexe. Les conclusions són esfereïdores per al nostre cas.

En primer lloc, la inversió anual feta pels Governs centrals a través dels pressupostos generals de l’Estat no s’ha correspost mai amb el pes de la societat valenciana. I cal pensar que és la més important (un 50% enfront del 35% de la inversió pública autonòmica). Però tant amb el PP com amb el PSOE la inversió estatal ha estat d’un 6% enfront del 10% que representen el PIB i la població valencianes. Així és normal, per exemple, que no tinguem ni la xarxa de trens o d’autopistes que ens pertocaria. En plena consonància amb això, també som un dels pocs territoris amb una balança fiscal negativa, un 6,4% de diferència entre la despesa efectuada pel sector públic estatal al País Valencià i el volum d’ingressos fiscals que generem. I tres quarts del mateix passa pel que fa al model de finançament autonòmic. Som la segona autonomia pitjor finançada, només per darrere de Canàries, de manera que, de mitjana, hem comptat en els darreres 10 anys amb uns 1.000 milions d’euros menys que la resta d’autonomies.

Es diu prompte. Uns 30 euros cada segon que passa. 1.900 euros cada minut. 114.000 euros cada hora. 2.700.000 euros al dia. 1.000 milions d’euros a l’any. Per què? En base a què? És completament inexplicable des del punt de vista de la solidaritat interterritorial si tenim en compte l’enorme agreujant que ens donen menys diners que a la resta d’autonomies, però tenim una renda per càpita menor que la mitjana. De fet, eixe sistema ha anat afonant l’economia valenciana i en a penes 10 anys, del 2001 al 2010, hem passat d’ocupar el huité lloc del PIB per càpita a l’onzé lloc. Els únics que hem baixat tres posicions, juntament amb els canaris, com una conseqüència clara del finançament injust que ens ofega a uns i als altres. I què han fet el PPCV i el PSPV davant d’això? Doncs pactar l’única reforma estatutària que ni preveu la creació d’una Agència Tributària pròpia, ni reclama el deute històric acumulat, ni reclama una inversió mínima anual de l’Estat. Banyuts i pagar el beure, en diuen. Estaria bé, doncs, que els senyors de La Sexta en feren un documental sobre la qüestió. I, evidentment, encara seria millor que la societat civil i els polítics valencians feren pinya per tal d’acabar amb una situació tan injusta i que ens continua afonant encara més.