Dolorosa ciutat. Quants Túries d’aigua i de fang calen per netejar-te? Amb quina força han de cridar les pedres per desfer-te tot el somnambulisme? Valentia, filla de lusitans vençuts, jornalers de l’espasa contra Junius Brutus. Terra infecta d’aiguamolls, sol i mosquits. La Madinat al-Turab dels àrabs. Ciutat de la pols que mai no escoltares la remor de les ones i ara t’entestes a sotmetre la mar amb llargues cadenes d’asfalt. La incontinència de les teues arrels provoca ferides en el mapa. I els teus governants, estirp de la corbata i la butxaca, convertixen les lleis en dits luxuriosos. Si estigueres feta de carn, quanta gent viuria en pecat! Urbs pretèrita. Enyores la teua cuirassa, les muralles. Mare envellida, mare malalta. No ho saps? Els teus fills continuen sota l’estigma d’un comte-duc a cavall, de mirada freda per damunt del muscle. La maledicció d’Olivares s’inflama, renaix, regurgita en les goles de la Història. És la maledicció d’un 3 de juliol al metro de València. Com és possible que els teus fills férem oïdes sordes a l’udol de la sang? Com és possible que els teus carrers no supuraren turbes de gent amb els ulls entelats per l’odi als poderosos? Com és possible que la forca no tornara a florir a la plaça del Mercat? Fills molls d’una terra molla. Tristíssima ciutat que has convertit l’estupidesa en gran esdeveniment i desprens una sentor d’engonal suat d’alcaldessa. València. Et passege com si et fugira. I sent per tu un menyspreu dòcil, culpable, amb el qual també m’identifique.