En la ciutat està tota la meua arqueologia. La vida feta solatge. Pols. Des del terrat d’Orriols, els patis de llums descendixen als budells del veïnat. Si algú parara l’orella, com en una caragola, escoltaria el soroll pesat –gàstric- de les rutines i les soledats. Per què les nits d’estiu ens apropen als fets de la infància? És un pensament inconnex, fruit de la calor i del mercuri. Un pensament devastador, en certa mesura. Exhume fragments de dins la terra cega i recomponc una història insuficient de fill i net únic. Un relat de raval. Sense massa estridències. De pares oriünds d’un temps i un espai on la violència i la insatisfacció també seien a taula. De pocs jocs al carrer. De pocs amics. I d’un plaer amb voluntat d’exili per la lectura. Més tard arribaria la culpa, assignatura troncal en el pla d’estudis escolapi. Una pedagogia amarga enmig d’un paisatge captiu: la casa, l’aula, la diminuta cartografia del barri. València era llavors un artefacte llunyà, un concepte inhabitable. Quan s’ensorraren els límits? Qui pot saber-ho… Però hi hagué un moment en què la ciutat irrompé amb tota la seua providència i maledicció. Fou el temps de l’adolescència, que vaig travessar amb pas de via crucis. València. Els polsegosos camps de futbol al llit del Túria, un grapat de llibreries de vell i una sexualitat amb voluntat de ferida en el ventre. Cavallers, Moro Zeit, La Nau, Hospital… Carrers tacats amb el rímmel del menyspreu en ulls de dona. Una col·lecció de nits idèntiques que mai no ha deixat de créixer, pura apologia de la cocció i la sotsobra. Tot això. També una professió. Certes solidaritats. Algunes traïcions. Elements comuns en la vida d’un home, d’algú que escruta València des d’un terrat dels afores i sent la infància com una nàusea en la gola. I implora, per a la pedra i per a la carn, l’arribada dels bàrbars. D’uns bàrbars. De qualssevol bàrbars.