L'Informatiu: Camps, màrtir d’Espanya

Sota la planúria de columnes i escala de pedra, el quall anà desfent-se. La gent no sabia on anar i deambulava al trot, desorientada, com víctima d’una alegria catastròfica. Al melic del vestíbul, un rugit detingué totes les passes: “¡Visca Paco Camps! ¡Visca el nostre president!”. “¡Visca, visca, visca!”, udolà àvid el cor de creients, que envoltà instintivament el primogènit com a icona més fidel i pròxima de l’heroi rescabalat. “¿Ara què? ¿Ara què?”, preguntava una dona amb els ulls injectats en boira als periodistes que passaven pel seu costat. Mentrestant, Joan Cotino, caminava entre la penombra dels laterals del gran rebedor, parlant pel mòbil i enganxant, com un gat, l’esquena a les parets.

“¡Isabel, Isabel, Isabel!”, els acòlits tornaren a ser grumoll quan la dona de Camps travessà la porta amb el rímel derrotat per les llàgrimes. La multitud anà desfilant al seu davant com en un sepeli a la inversa, amb cadàver ressuscitat, transmutat de Job a Llàtzer. “El dany és irreparable, és una salvatjada”, recitava algú amb les mans enlairades en direcció a l’esposa ultratjada. Al seu voltant, Alfonso Rus, Rafael Blasco i Consuelo Ciscar, la palpegen com si fóra una aparició inexplicable.

Minuts després, la gentada rebé l’ordre de descendir fins al patí del tribunal i esperar junt a les dependències del Col·legi d’Advocats. A fora hi havia el clam difús dels 300 manifestants que havien anat a concentrar-se a favor de Baltasar Garzón i que s’havien topetat amb l’absolució de Camps. El primer a eixir fou el també redimit Ricardo Costa, qui no volgué fer declaracions. “¡Ets un fenomen, et vull moltíssim!”, se li penjà del coll una dona que li estampà a les galtes l'encuny d’un bes sorollós. A la intempèrie, Costa rebé un diluvi d’improperis fins que s’aixoplugà a dintre d’un cotxe de vidres enfosquits.

Cinc minuts després, Camps davallà molt lentament les escales. Per darrere dels periodistes, desenes de mans devotes pugnaven per tocar-li el vestit com si del mantell d’una Mare de Déu es tractara. No fou possible. Camps repartí quatre abraçades molt ràpides i desfilà fins al cotxe pel corredor que li obriren els guardaespatlles. Vora la porta, amollà una salutació amb el braç i un somriure de displicència als manifestants que hi havia davant seu. “¡Fins a mai!", pronuncià instants abans que un taronja colpejara el sostre del vehicle i mig feta corfa mig feta suc impactara sobre el pit del seu escorta.

Fou la darrera escena. Els assistents abandonaren poc a poc el carrer i els policies desmuntaren el decorat fet de tanques i furgons blau intents. En finalitzar l’escenografia, hi quedà una nit tranquil·la, lleugera, absolutòria. A dintre del tribunal, les pedres velles suaven el ressò de paraules soltes de la massa ensordidora. Escales, amunt, els periodistes s’afanyaven per esculpir la diminuta i pietosa Història. I al bany, junt a l’escusat, algú havia deixat imprés un últim crit d’acurada cal·ligrafia: “¡Camps, màrtir d’Espanya!”.