Com cada dijous de suport a la campanya per la seua lluita, la comitiva -convocada a les 19:00 hores per marxar fins a l’edifici de La Nau on es trobava Toni- arrancà passades les 19:30 esperant que els darrers despistats a sumar-s’hi feren, per fi, una bona colla. Tal fita no es va assolir

Tanmateix, com cada dijous de suport a la campanya per la seua lluita, la comitiva -convocada a les 19:00 hores per marxar fins a l’edifici de La Nau on es trobava Toni- arrancà passades les 19:30 esperant que els darrers despistats a sumar-s’hi feren, per fi, una bona colla. Tal fita no es va assolir. No eren més d’unes 300 persones les que el Parc Alcosa aconseguí aplegar ahir en el primer dia d’alegria en mesos per a la seua gent. I això que ahir ni plovia, ni hi havia rebaixes, ni cavalcada de Reis, ni futbol. Potser el fred, la feina, el gimnàs, un curs d’anglès. O unes cerveses. O fins i tot Garzón. Cadascú dels que ahir no feren costat al Parc Alcosa tindria una bona excusa per no estar-hi; segur.

Entre els presents, el ritme festiu s’olorava ja en l’ambient en iniciar-se la marxa al ritme de La manta al coll. De la plaça de la Mare de Déu a la de la Reina, diversos grups d’autòctons i forasters s’aturaren per mirar-los amb actitud estupefacta. Alguns turistes, fins i tot, se’n portaren un souvenir en forma de foto. Més del que recordaran la major part dels valencians. I l’estupefacció tornà en negació en arribar a la Real Sociedad de Agricultura: les senyorones que ocupaven l’edifici s’apressaren a córrer les cortines en vore passar la marxa dirigint-se cap a la Universitat de La Nau. De tant en tant, alguna agosarada guaitava per la finestra amb gest de desaprovació. I fins i tot una d’elles, envalentint-se des de la seua talaia, arribà a remugar un “quina barbaritat!” abans de girar cua cap als seus quefers socials.

Ja a la plaça de la Universitat, arropat sota els crits de “Toni, Toni!”, l’últim vaguista de fam donava la notícia més esperada per tots el congregats i convidava a sumar-s’hi al micròfon als seus predecessors en el dejú, José María i Ariel.

Entre el “públic” un company s’arrancava amb un espontani: “¡Parke Alkosa, así se hacen las cosas!" I Toni, esclatant en una rialla aprovava l’ocurrència. I tal volta guardava el càntic per a properes revoltes. Si abans de dimarts vinent no hi ha “resposta positiva” per part del Consell, tornaran les hostilitats i les mesures de pressió. “Els donem una treva, però no descansem. El més important és que veuen que hi ha gent que no va a doblegar-se als seus interessos”, recordà Ariel.

A escassos metres de l’escena de la plaça de la Universitat, el transeünt podia trobar un contra plànol curiós. Davant del Tribunal de Justícia de la Comunitat Valenciana, quasi a la mateixa hora, un centenar llarg de persones cridaven, indignades, contra la sentència condemnatòria al jutge Garzón.