Jo no reivindique, jo expose. Jo tinc la meua opinió personal sobre eixes coses, però jo em revestic de narrador, i que siga el lector quan arribe al final de la novel·la qui decidisca

P: A quines referències documentals ha acudit?
R: Una mica de tot, lògicament. He hagut d'investigar sobre el Nakam, per exemple, i sobretot, he hagut d'estudiar socialment i geogràficament sobre la València del ’47.

P: I referents de ficció? És una novel·la molt àgil, i ens ha paregut molt cinematogràfica.
R: Totes les novel·les son cinematogràfiques, perquè hi ha novel·les molt lentes i molt íntimes que tenen pel·lícula. El que passa és que, en ser una novel·la que té molt de ritme, com el cine originalment en té més que la literatura, dóna la sensació que estiga preparada per a un guió cinematogràfic. Però no. Mai un novel·lista ha de pensar en termes cinematogràfics. Si ara mateix entra ací una càmera, automàticament ho descriu tot. En canvi, tu com a novel·lista has de posar molts matisos perquè el lector els reculla. La tècnica cinematogràfica i la tècnica literària són molt diferents.
El que volia jo, i ho he fet a consciència, és que aquesta fóra una novel·la molt àgil i molt trepidant. Que, quan l'agafe una persona, estiga delerosa per arribar a casa i continuar llegint a veure què passa. Tenia molta informació, me n'ha sobrat molta que podria haver utilitzat, però és més fàcil en una novel·la posar que llevar. Posar és molt fàcil. Jo podria haver agafat, per exemple, a l'espia anglès que està en València i portar-lo al Trinquet de Pelayo, al Port, i a la Malvarrossa, i explicar com eren, i tenia la documentació per fer-ho. Però això atemptava contra la polidesa de la novel·la, i jo em vaig proposar des d'un principi fer una novel·la molt intensa, en què la València del ’47 estiga explicada, i en què allò essencial de l'argument, que es basa en la legitimat de l'odi i la violència, estiguera explicat.

P: Ombres en la nit està composada per personatges oblidats, tant per dalt com per sota. Són els personatges anònims els que més tenen que contar en una història així?
R: Els personatges anònims són allò que diuen els peons de la història. El Santiago Cortés no deixa de ser un peó, clavat en una laberint que li proporciona un destí que li permet, al final de la novel·la, convertir-se en un gran personatge de la història, perquè està representant a milions de massacrats.

P: Com apropar un tema com les conseqüències de l'Holocaust, que sembla que per circumstàncies històriques a nosaltres ens queda un poc allunyat, a una realitat i una història molt més properes?
R: Bé, València no era un niu d’espionatge ni de nazis pròfugs, en va haver a algun a la costa però ningú realment important, se n’anaven la majoria a Argentina. La millor manera d'apropar-ho tot no era des de la història sinó des de la novel·la. Tot el que conte podria haver passat en Viena, però jo faig que València acabe agafant un protagonisme. Perquè a mi això també em servia per conèixer la meua ciutat als anys ’40, i explicar com era la València d’aquella època.

P: El llibre tracta la qüestió de la legitimitat de la violència. Davant la corrupció política i l'ambivalència moral dels governs suposadament democràtics de l’època, sembla que es legitime que els personatges es prenguen la justícia per la seua mà. Era eixa la intenció?
R: Un narrador no ha de ser mai un opinador. Una narrador és una cosa i l'autor l'altra. Jo he volgut aportar la visió dels gitanos, que com a poble no estan organitzats i per tant no han estat tan reivindicats com els jueus, clar que la massacre d'aquests va ser molts superior. Però jo no reivindique, jo expose. Jo tinc la meua opinió personal sobre eixes coses, però jo em revestic de narrador, i que siga el lector quan arribe al final de la novel·la que decidisca, si hagués passat per tot el que va passar aquella gent, quina seria la seua posició.
Joc crec que, en el Post-Holocaust, l'odi ajuda a viure a molta gent. Però amb el temps eixe odi també et pot matar. Fins quant de temps pots aguantar eixa vida? Volia plantejar tot això, si violència en determinats moments és legítima o no. A la novel·la, l'argument dramàtic està tancat, i el que és l'argument ètic i moral queda obert.

P: A Si això és un home, Primo Levi deia que als camps de concentració hi havia dos tipus d'homes: els vençuts i els salvats. De quin tipus són els personatges d’Ombres en la nit, que es mouen i viuen per la set de venjança?
R: Bé, hi ha una frase fonamental sobre això a la novel·la, i és quan el gitano està pensant que aquest és el món que li ha tocat viure. És un món ple de violència, i s'està dins o s'està fora. Tu imagina que hagueres nascut al 1900: hagueres pillat als 14 anys una guerra mundial, als 40 l'altra, el període d'entreguerres, després la guerra freda... Què coneixes d'aquest món? La violència. I has de triar. Si te'n vas fora, t’oblides de tot, però si et quedes dins, t’impliques. I si t’impliques tens una responsabilitat. I els protagonistes de la novel·la trien l'opció que els porta a consagrar la vida a eixa venjança.

P: Al llibre també es torna a tractar una temàtica habitual als seus llibres com és la de la corrupció política. El passat ha estat prou inspirador o també ha recorregut al present?
R: En aquella època hi havia molta corrupció, i per tant parle del passat no del present. Sempre hi ha hagut corrupció, el que passa és que amb la crisi la gent està més sensibilitzada amb la corrupció. I em pareix injust que es parle de la corrupció política i no de les altres. No es parla, per exemple, de la corrupció en el gremi dels escriptors, o en el gremi dels metges... El que passa que és que el metge es trau el sou de la seua consulta i no de mi, i les seus decisions no són col·lectives, mentre que les dels polítiques sí que ens afecten.

P: I com ha estat el procés creatiu en escriure una novel·la on la pròpia experiència no pot participar?
R: Igual que en altres novel·les. L’illa de l’holandés tampoc no l'he viscuda. El procés creatiu és saber per què vols fer eixa novel·la, i quan tens el per què, busques els personatges, busques unes situacions, buscar una situació geogràfica i inserir-la. L'únic que difereix de fer una novel·la en els anys 40 i una a 2010, és que tu a 2010 coneixes el paisatge. El que has de tenir clar és per què vols amb ella, i què vols explicar. I és clar la imaginació ha d'estar en totes les novel·les, sobretot amb aquestes amb tant d'argument i tants personatges.

P: En comparació amb la seua última novel·la, El bulevard dels francesos, aquesta és menys densa i prou més ràpida. Quina diferència hi ha en el plantejament entre l'una i l'altra?
R: Jo venia de fer una novel·la de 400 fulls, i ara en volia fer una en concepte de thriller, encara que no ho siga, però amb eixa idea: és una novel·la que només entrar ja et clava dins l’argument, i tan sols hi ha eixa diferència entre les dos. A més, si recordeu, a El Bulevard dels francesos a penes hi ha descripcions de la ciutat. Hi ha dos històries, una a 2004 i l’altra a 1962, i l'argument que s'allarga i s'allarga, però la ciutat tan sols s'explica sociològicament.
El que tinc clar és que, encara que un dia faja una novel·la de 600 pàgines, el ritme no ha de caure mai. El que importa és l'argument, els personatges, la psicologia d'aquests. No m’agrada traure a la gent de l'argument per explicar la València del ’47. L'argument ha d'estar present.
El que passa és que sembla que la gent té l'equívoc, al meu parèixer, de que una novel·la amb més fulls ha de ser fantàstica. Hi ha novel·les extraordinàries, com Seda de Baricco, que en cinquanta fulls sintetitza una història de forma brutal. És molt més fàcil per a una història com aquesta fer cinc cents fulls que cent cinquanta, si li fots el rotllo al lector.
Jo tenia per a fer una novel·la de 400 o 500 fulls, però el que jo volia era contar una història. La base d’aquesta està explicada d'una manera sintètica, que si vols profunditzar, t'agafes un llibre d'història i ho fas.

P: I quins són els nous projectes? Algun naix d’aquest últim treball?
R: Bé, tenia fetes dos planificacions: una era una novel·la sobre la crisi, però no se què passarà amb la crisi, per tant m'hauré d'esperar. I de l'altra banda, un dia vaig llegir que Franco va venir a València als anys '50 durant tres o quatre dies, i això em va donar la idea de fer una novel·la sobre una xarxa internacional d'interessos per liquidar-lo o no liquidar-lo, perquè com sabeu la dictadura de Franco va ser l'única que els aliats occidentals van permetre que estiguera, perquè era el vigia d'occident. Els aliats estaven més preocupats de l'avanç dels comunistes que no per Franco, que tampoc tenia molta importància.

P: Ombres en la nit és l'obra nº200 de la col·lecció l'Eclèctica de Bromera, que aquest any ha complert els 25 anys. Vostè és un dels autors més llegits i estimats, quina és la seua perspectiva d'aquesta fita?
R: Doncs que una editorial en valencià es consolide en vint-i-cinc anys al País Valencià i continue en marxa està molt bé.

P: Creu que es pot arribat a un sistema literari amb més escriptors en valencià que, com vostè, viuen del que escriuen?
R: Bé, si parle per mi, he de parlar bé de la situació. Però si parle per col·lectiu, la cosa no està massa brillant. A mi em va bé de moment, i espere que em vaja bé durant molts anys, però la situació general no és la més idònia. Jo me n'adone que en llibreries que no tenen ni un llibre en català, tenen el meu. Això vol dir que m'he consolidat com a escriptor. No com a escriptor en valencià, sinó com a escriptor, i això per a mi és allò interessant. No vull estar en cap gueto. Que no em diguen “escriptor en valencià”, sinó escriptor i punt. Als escriptors en castellà no els diuen “escriptors en castellà”. Aconseguir que no m'etiqueten és un èxit.

P: A l’Informatiu hem ja comentat amb altres escriptors que a la literatura en valencià hi ha producció, i també hi ha una demanda que no ens pot menysprear, però són els canals de distribució els que fallen.
R: Sí, és que en este cas hauríem de tenir una institució com és la Generalitat valenciana al darrere, i no la tenim. Imagina’t si la Generalitat fera una campanya informativa sobre els autors valencians, en televisió, en la ràdio... Doncs probablement la societat valenciana tindria un coneixement sobre els seus autors que ara no té.

P: Per a promocionar Ombres en la nit s’ha preparat un trailer. Què li pareixeria que Tarantino en fera la versió cinematogràfica?
R: No crec que siga l’estil de Tarantino. A mi em va agradar molt Malditos Bastardos, està molt ben feta. Evidentment no va existir eixe tipus de venjança, ni tampoc eixe final, però a mi em va agradar. Però eixos recursos funcionen en pel·lícula, en novel·la no. En novel·la funciona entretindre i aprendre: en este tipus, a cada passa que fas necessites informació. Al carrer Xàtiva, passava el tramvia? Quina marca de cigarrets fumava la gent, quin temps feia, quin era el cartell a la plaça de bous per a les falles, on estava el banc popular, com es deien els carrers, com eren les habitacions de l’hotel Metropol... Tot això s’ha d’esbrinar.

P: Aleshores, per a novel·la no val inventar-s’ho?
R: No. Almenys en aquesta novel·la, els personatges i la història són inventats, però allò que és físic, la València del moment, és del tot real.