P: Vostè és dels qui ha opinat que hi ha un autor darrere...
R: Sí, probablement hi hagué un gremi, una confraria o un llinatge, al llarg del s.VII o el VIII a.C, especialistes en aquestes composicions que van anar conjuntant el corpus narratiu, donant-li forma. La meua convicció de lector és que al final hi ha una persona, un d'aquests rapsodes, que li dóna la forma definitiva, però això no és demostrable...

P: Hi ha algun passatge de l'Odissea que se sàpiga de memòria?
R: Cap ni un. L'única poesia que m'he après en tota la vida és aquella de “Con diez cañones por banda, viento en popa a toda vela...” [riu].

P: Aleshores, sense que siga de memòria, quins s’estima més?
R: Hi ha dos passatges als quals els tinc un cert afecte, i són completament diferents. El primer és molt visual, molt bucòlic, d'una delicadesa exquisida, quan Ulisses arriba a l'illa dels feacis, brut i nu, ferotge, i després de dormir al ras es troba amb la princesa Nausica. A l'extrem contrari hi ha els passatges violents però de potència descriptiva brutal, cinematogràfica, com és el de la matança dels pretendents.

P: Un lector a fons com és el traductor, a quins textos ha d’acudir per a començar el procés de traducció?
R: Llevant alguna xicoteta variant morfològica o gramatical, el text estava fixat al s.XX. El procés de preparació passa per llegir moltes vegades l'original, comparar-lo amb totes les traduccions possibles, per veure totes les possibilitats d'assimilació i interpretació del text. Quan tot allò el tens assimilat és quan pots posar-te a traduir. Sempre partint d'una base, i és que amb aquest grans textos d'època remota, que poden semblar distants, el traductor ho farà millor si té una familiaritat llarga amb ell.

P: De la seua familiaritat no tenim dubte. Quan començà?
R: Escolapis, carrer Carnissers número 6 [riu], al batxillerat.

P: Ben prompte, doncs.
R: He llegit grec des del setze anys, i he ensenyat quaranta anys, per tant aquests textos els conec molt. Si tens eixa proximitat amb el text pots fer una traducció que trenque la distància, i que aproxime el lector al text.

P: El seu afany d’apropar el lector potser l’allunya una mica de la traducció canònica de Riba, molt més poètica, no?
R: La meua traducció no pretén elevar el text, perquè no cal. L'Odissea era una obra que es recitava en públic, no era una peça d'una poètica refinada, destinada només a lectors determinats. D'altra banda, a la traducció de Riba – que és una obra poètica esplèndida – la dimensió narrativa es fa difícil de percebre. El que he intentat és mantindre la dimensió poètica sense renunciar a la fluència narrativa. He fet hexàmetres, sí, però podem llegir-los narrativament sense entrebancs.

P: Ha utilitzat, com des de fa ja uns anys, un model de llengua estàndard occidental, creu que encara alça suspicàcies?
R: Ni m'ho plantege. Total, per quatre cosetes – quatre desinències... –, que no tenen cap importància... Tinc molt clar que hem d'utilitzar el nostre model literari, que és perfectament equivalent i compatible amb altres com el barceloní. A més a més, només s'ha de veure on s'han venut més les meues traduccions, deu vegades més a Catalunya que al País València. Suspicàcies? Cap.

P: L’altre dia, Jaume Cabré posava d’exemple les seues traduccions i les de Vicent Alonso per il·lustrar el nivell i la salut de la nostra literatura – que no de la llengua.
R: Sí. Vivim un moment molt bo pel que fa a la literatura. Concretament al País Valencià mai havíem tingut tants escriptors. El moment creatiu en quantitat i en qualitat és molt bo. Una altra cosa és la difusió de la lectura, en el cas valencià molt pobra, en gran part perquè els mitjans de difusió no li donen importància. Jo traduisc una obra com l'Odissea i a Barcelona puc estar quatre dies fent entrevistes, ací a València només me n'han feta una, que és la teua. Ni al Levante, ni a Las Provincias... ni es molesten ni s'adonen.

P: Hi veu un desequilibri.
R: I tant. Al País Valencià el problema és de presència pública i social de la pròpia literatura i cultura. El problema és la ideologia de fons, el recel i l'autoodi cap a la llengua i cultura del país. Des del partit en el govern fins el PSOE, la tenen arraconada. No m’imagine el senyor Alarte llegint l'Odissea o la Divina Comèdia en valencià. És a dir, hi ha una sèrie de circumstàncies que creen una barrera que els mateixos escriptors valencians a Barcelona no la tenen. Mira Ferran Torrent, un autor valencià que fa novel·les ambientades ací, allà es ven molt i ací no.

P: Ara que parlem de la situació de la literatura, es parla molt del l’ocàs dels clàssics i amb ells de totes les humanitats, justament ara que el procés mercantilista de Bolonya és un fet en àmbits acadèmics.
R: Es parla massa de la mort de les humanitats, però qui llegia Homer o Dant fa cinquanta anys? Per favor. Mira, crec que fou l'any 54 que es féu la primera separació del batxiller de ciències i lletres, hi havia quatre que estudiàvem grec i llatí i cinquanta o seixanta que escolliren ciències. Abans no hi havia ningú en filologia clàssica. I això són només exemples. De la meua traducció de la Divina comèdia es feren cinc edicions en tapa dura en qüestió de mesos, i ara es prepara la de butxaca. Els clàssics es venen! Ahir a Tarragona un llibreter em comentà que l'Odissea es venia com a xurros.

P: No estem davant de l’apocalipsi aquell de què molts parlen, doncs?
R: No! Mai s'ha venut tant. Això és una fantasia, com l'anomenada crisi del llibre. Quants llibres es venien fa cinquanta anys. Ara hi ha deu vegades més llibres, escriptors i llibreries. Quan jo estudiava a València hi havia dos llibreries potables. Ara, queda molt bé parlar de les crisis intel·lectuals mentre u es pensa que és d'aquells pocs escollits que llig, que s’estima la cultura i els clàssics... En definitiva, en aquest tema, com amb l’economia, el que compta són els números. Només un exemple, a l’estació de Termini, a Roma, hi ha una llibreria just al mig del hall, amb una secció només per a clàssics grecs i llatins.

P: No es tracta més aviat d’un problema de qualitat i no de quantitat?
R: Com tota la vida! La poca gent que llegia al s. XVI o al XIX llegia la literatura barata de l'època. Què et penses que venien Stendhal o Flaubert? Si Dovstoievski passava fam! El que fem és idealitzar un passat que no ha existit mai. És molt autocomplaent despotricar contra el present i mai contra u mateix, perquè eixe u mateix és dels qui ha llegit molt, moltíssim, mentre “la gent” no llig. Per favor...

P: Un escriptor de creació com vostè, que a més a més ha traduït ja tres obres magnes, com es planteja ambdues tasques?
R: Són dimensions de la mateixa faena. És literatura al cap i a la fi. Jo la traducció me la prenc també com a treball literari. Si fóra un manual de geografia doncs no, però aquest tipus de traducció també és creació literària.

P: Té alguna nova traducció al punt de Mira?
R: Sí, però encara no sé exactament què serà. Quan acabe una cosa comence a pensar en la propera, potser un any meditant, llegint, després organitzant papers i finalment encetant el treball. Faça el que faça serà perquè m'ho passe molt bé, si no m’apassiona, no ho faré.