Els grups més interessants, no ja tant en la qualitat de proposta, sinó en obrir el ventall, per a mi són Rapsodes, Orxata Sound System, Senior i el Cor Brutal, Arthur Caravan, i El corredor Polonès

P: La situació de la música en valencià és clarament optimista, de fet cada vegada són més que elegeixen expressar-se en aquesta llengua. Com s'ha arribat a una situació tan possitiva sense comptar amb l'ajut de les institucions?
R: Crec que comença perquè hi ha una tradició antiga, que es crea als anys 70 – Al Tall, Pavesos, Sifoner, Raimon, Ovidi – creen una música en valencià que serveix de punt de partida. I ja després hi ha hagut molts grups que han seguit el seu model, han mantingut el seu compromís. També ha fet moltíssim que hi haguera rock, que hi haguera música jove en valencià, i el fenomen d'Obrint Pas, que és un fenomen molt lent, però van arribar on ha arribat, i això arrosseguen a una gran quantitat de gent.

P: Actualment es fa en valencià la música de qualsevol gènere, però el públic és molt reduït excepte amb certs gèneres com l'ska.
R: La música en valencià si no és canyera i festiva, de moment ho té malament. Als cantautors els costa trobar el seu públic perquè no hi ha un circuit on puguen actuar habitualment, i també a la música que és un poc més exigent de cara al públic, de fet hi ha grups extraordinaris com El Corredor Polonès que poden fer 4 o 5 actuacions a l'any. De moment soles fa falta música festiva, que atrau a un públic jove molt determinat. Ara el que cal fer és buscar públic fora del públic d'Obrint Pas. Per exemple, Rapsodes, a poc que s'espabilen, poden tindre més públic entre la gent a qui li agrada el rap que entre la gent que parla valencià, el problema són els prejudicis que té la gent. Senior per exemple ha trencat tots eixos prejudicis, ell actua a tot arreu.

P: Però, altres músics que empren la nostra llengua, com Manel que han arribat al número 1 de les llistes espanyoles, sí tenen un gran públic i omplen sales per tot l'Estat.
R: De vegades es produeixen connexions entre el músic i el públic que són imprevisibles. Manel fan una música que ha connectat amb vàries generacions, fan una música on la gent es troba explicada, i la fan amb molta qualitat. Aleshores, és un fenomen de bola de neu. Ni la crítica especialitzada podia preveure que anava a passar un esclat com eixe, gràcies al fenomen boca-orella, comparable a l'èxit d'Extremoduro.

P: És secretari dels premis Ovidi Montllor, quin és el paper d'aquestos guardons?
R: Els premis Ovidi són una estratègia de visibilització de la música. D'una manera o una altra els mitjans de comunicació acabaran parlant de la música en valencià una vegada a l'any. Jo crec que tenen més prestigi del que són en realitat, encara, però realment estan organitzant per dos o tres persones realitzant un esforç sobrehumà per a tirar-los endavant. Enguany se celebraran el pròxim dia 30, aquesta setmana ja s'anunciaran els nominats.

P: Quins diria que han estat els grups més destacats dels últims cinc anys al panorama valencià?
R: Els grups més interessants, no ja tant en la qualitat de proposta, sinó en obrir el ventall, per a mi són Rapsodes; Orxata Sound System, que duen la música en valencià a un terreny on era verge; Senior i el Cor Brutal, que ha tingut una rellevància especial fora de València, i fins i tot ha telonejat a Jeff Tweedy, de Wilco; Arthur Caravan, que fan un pop molt madur que no s'havia fet mai; i El corredor Polonès.

P: El llibre acaba amb el concert de presentació del primer disc de Pep Gimeno Botifarra al Gran Teatre de Xàtiva en 2009. Com acabaria si l'escriguera dins de cinc anys?
R: [Riu] Jo voldria acabar amb un grup que encara no existeix, un grup molt jove que dins de cinc anys trauria un disc fantàstic i tots parlaríem d'ells. Ara mateix un nom en concret no sabria dir.