Així, de colp, sobtada, Francisco Camps (per l’etern secundari Costa ningú va preguntar) va ser restituït a l’estat anterior, però molt anterior, allà al 2003, posem per cas, abans de ser investit president de la Generalitat

És clar que no calia “restablir-los en l’estima dels altres”, perquè, vist el resultat del judici, eixa no la van perdre mai. Tampoc es tractava pròpiament de “restablir-los els seus drets”, ja que mai no els van ser usurpats. Així que calia acudir a la primera accepció de rehabilitar, la més genèrica, és a dir, “restituir-los al seu primer estat, d’on eren caiguts”.

Això, traduït al llenguatge monàrquic equivaldria a restauració. L’experiència històrica pàtria indica que un rei pot fugir per Cartagena, i el seu fill, esperar-se trenta anys a Estoril i quedar-se amb un pam de nas. Però el concepte és el concepte i sempre et pot eixir una colla de donjoanistes irredempts amb la brasa legitimista.

Per això, Alberto Fabra va haver d’anunciar solemnement que “la rehabilitació s’ha produït ja, anit”. Així, de colp, sobtada, Francisco Camps (per l’etern secundari Costa ningú va preguntar) va ser restituït a l’estat anterior, però molt anterior, allà al 2003, posem per un cas, abans de ser investit president de la Generalitat. “El senyor Camps va prendre una decisió lliurement, sabent el que feia. Ell, que sempre ha tingut molt de sentit comú, sabrà què cal fer. Va prendre una decisió a consciència i ara també és conscient de la situació actual”. Traduït al llenguatge que qualsevol jurat no valencià podria entendre: “No desvestirem un sant per a vestir-ne un altre” o “Paco, ara que ja li he trobat el gustet al palau, no em contes històries”.

A més, la rehabilitació sobtada dels seus “amics i companys” té l’avantatge de produir uns sobrenaturals efectes benèfics, com són el de “la recuperació de la imatge i del posicionament a Espanya” i que “eixos dubtes sembrats per tantes persones durant tant de temps queden al marge i que es parle només del que realment i sempre” ell ha defensat “com és treballar pel benestar de les persones i de la Comunitat Valenciana”.

Això també en una sola nit, en què van desaparéixer de les portades la fallida financera i els alumnes amb mantes i bufandes. I de pas, qui sap si hi haurà més dies com este, li donà una mica d’escalfor a l’altre Fabra, Carlos. “Hui, més que mai, hem de confiar en la presumpció d’innocència i l’estat de dret. Hem de confiar en què puga declarar la seua innocència. Estem parlant d’una persona que ja no té càrrec públic, que ja no és president de la Diputació i que, com a amic i company, li desitge que també puga demostrar la seua innocència”.

Una nova rehabilitació s’albira ja a l’horitzó en esta terra de promissió on, segons Esteban González Pons, la festa s’havia d’acabar per Reial Decret un 9 d’Octubre de 2009 a les quatre de la vesprada. Ahir va tornar-hi per revocar la clausura i reobrir el chiringuito, tot demanant mesura, això sí. “El senyor Camps és un militant destacat, membre de les Corts Valencianes, que va renunciar en un moment determinat a la presidència de la Generalitat per tal de defensar el seu honor i no perjudicar el partit. Jo crec que no hi ha res a rehabilitar-li, perquè és un polític en actiu que es troba perfectament rehabilitat”. Ni el doctor House en el seu millor moment d’inspiració li hauria donat l’alta amb més gracilitat. Una aspirina i a córrer.