De vegades, fer un microrrelat és molt difícil: allò que un idiota diu en 500 pàgines ho podria haver dit en dues línies i seria una obra mestra.

P: Vosté afirmava no fa massa en una entrevista que sentia especial predilecció per la cita de Manuel Rivas que apareix al seu llibre, ja sap, allò de “La vida és així, company, té vocació de conte. I si no entens això, és que no entens res.” En certa manera, es podria dir que és una bella definició de la vida, però també de la seua obra. Hi estaria d’acord?
R: Sí, la realitat està plena d’històries i de personatges, cal estar una mica atent, observar, i segurament superen a moltes històries fictícies. Cal anar amb el radar posat, perquè la vida està plena de literatura. En això te molta raó la cita de Manuel Rivas. Davall d’eixa cita n'hi ha una altra d’Isabel Allende que parla també d’això; que de vegades també necessitem convertir una situació viscuda en el passat, retornar-la, en ocasions com a una venjança per la dissort que vas passar. La venjança també ha sigut sempre un element a l’hora de crear.

P: Ja que hem mencionat Rivas, Els somriures té la particularitat de ser un relat coral, format per xicotets relats que en pocs casos superen les quatre pàgines, en podríem dir que això l’acosta efectivament a l’obra de Rivas, no creu?
R: Hi ha uns quants escriptors, com ara Bernardo Atxaga i Manuel Rivas que m’interessen molt. Jo tinc una mania quan faig un llibre de relats, que hi haja una certa unitat interna, de vegades és tan exagerada que arribe a convertir un llibre de contes quasi en una novel·la fragmentada. Perquè els personatges principals d’un conte són secundaris en un altre. A mi m’agrada això. Atxaga també ho fa en Els contes d’Obaba i a Obabakoak. Tots dos són autors que sempre m’han agradat bastant.

P: Què li sembla més complicat, escriure un relat curt, o bé un relat més llarg i dens?
R: De vegades, tindre una certa capacitat de síntesi, crear atmosfera amb poques línies, és molt difícil. Hi ha un autor valencià que ho fa molt bé, Josep Igual; en poquetes línies et crea una atmosfera. De vegades fer un microrrelat és molt difícil: allò que un idiota diu en 500 pàgines ho podria haver dit en dues línies i seria una obra mestra. Tot tipus de gènere té dificultat. Si has treballat molt el conte o la novel·la, hi tens molta més facilitat... depén de com de trencada tingues la mà en l ofici, també.

P: No és una contradicció en els seus termes això dels ‘somriures de la pena’?
R: Sí, suggereix que has passat molt males estones i de vegades et poses a riure pensant: ‘Mare! com de malament que ho vaig passar, però quina situació mes ridícula en el fons, no?’ Son els somriures dels perdedors, el riure per no plorar, perquè fins i tot les situacions mes dramàtiques tenen la seua punta d'humor. Els somriures de  la pena són una mica això, la ironia de la vida però també amb una certa tendresa. Que en la vida les coses no són blanques o negres. El llibre té un cert toc nostàlgic, però és culpa de l’autor: jo sóc una persona que tendeix a la ironia, però, alhora, que s’enyora, que es una mica melangiós, solitari, i això ha tenyit un poc els contes i els ha donat eixe color.

P: Podríem definir els seus relats com a una mena de ‘rondalles contemporànies’?
R: Sí que d’alguna manera he pouat de l’anecdotari de la meua família i de pobles de la rodalia per crear estos contes, que és cert que podrien tindre una certa extracció de rondalla actual. Perquè parteixen de la memòria col·lectiva i també de la memòria individual.

P: Quina anàlisi fa vosté de la situació de la nostra literatura al País Valencià?
Actualment hi ha una generació de gent que estarà entre els 40 i els 60 anys que estan en l’etapa de maduresa, l’etapa més interessant de la seua obra, que estan donant els seus millors fruits. Parlem per exemple de Francesc Bodí, Vicent Tudó, Toni Cucarella, Josep Igual. Gent que fa molts anys que treballa en este món que comença a produir un material homologable a de qualsevol altra literatura. En eixe sentit, hauríem de començar a sentir-nos una mica satisfets. Ara, després hi ha el problema d’una societat que l’ignora, quan no l’ataca directament. Però jo crec que en realitat, si mai hi ha hagut una renaixença, està passant ara. Hi ha llibres molt bons que estan passant molt inadvertits perquè els mitjans no en parlen, els llibres no es troben... la qual cosa es terrible. Però així i tot, jo crec que estem en un dels millors moments de la nostra literatura.