Malgrat estar programats a una hora molt complicada -la de sopar-, els 'primos' de Senior i el Cor Brutal van ser qui de reunir diversos centenars de persones que volien descobrir un dels grups abanderats de la diversificació d'estils a la música en valencià

La primera d'elles es produïa divendres. Després del concert inaugural de Nacho Umbert a la terrassa del bar Can Torres, envoltat d'arbres i gespa, amb una complicitat envejable amb el públic, i un altre dels 4t1a, una de les revelacions d'enguany, els primers grans protagonistes van ser els Oliva Trencada. El grup mallorquí, liderat per Pep Toni Ferrer (també a Saltamartí) va ser un dels més comentats de la nit, gràcies a un directe en què van ser capaços d'ajuntar les excel·lents melodies del seu darrer disc amb un so potentíssim i, fins i tot, ballable que el públic va saber interpretar com el principi d'una gran festa. I eixa festa no podia acabar sinó amb les dues cançons més animades de Perleta negra, Jimbo de la notxe i Mercahome, a la que comptaren amb la col·laboració de Senior, amb un final apoteòsic que ni tan sols l'obligació d'acabar el repertori abans del previst va poder entelar.

La nit començava, doncs, amb bon peu, i continuava amb les actuacions d'Inspira -també molt lloada entre el públic- i la d'uns Gentle Music Men que van tindre la mala sort de pujar a l'escenari just abans que ho feren els Manel. I és que bona part del públic ja era dos-cents metres més enllà i esperava al quartet barceloní. L'expectació, després d'un bon segon disc com és 10 milles per veure una bona armadura, era molta, i, com ja ocorreguera a València fa apenes un mes, el que siguera grup revelació del festival fa dos anys, va esdevindre'n una de les grans decepcions. Tot i que amb un poc més d'espenta que quan xafaren l'escenari del Teatre el Musical, els catalans tornaren a situar-se d'esquenes al públic, estàtics i, això sí, amb un repertori més encertat que en aquella ocasió. Malgrat tot, i com assenyalaven tant premsa com públic al dia següent, la decisió de finalitzar els seus concerts amb la interminable Deixa-la, Toni, deixa-la i no amb una de les poques cançons que realment els funcionaren al directe -Al mar, La gent normal, Benvolgut...- sens dubte li va llevar mèrit a una actuació hieràtica però correcta.

La nit, però, estava cridada a ser gran, i bona part de culpa que finalment ho siguera recaigué en Mazoni. La banda liderada per Jaume Pla va eixir a l'escenari principal just quan acabà l'actuació de Thelemáticos, i va demostrar que, quan una banda de rock s'entrega, no hi ha dj que la puga superar. Per primera vegada al llarg del cap de setmana, a les primeres files del Can Cassó -recinte dels concerts nocturns- es va alçar un núvol de pols provocat pels balls d'un públic que no va poder fer més que deixar-se portar per la contagiosa energia d'un Jaume Pla pletòric, que, tant siguera amb la seua guitarra com amb el seu sintetitzador, es desvivia obre l'escenari. La lliçó de rock and roll -actualitzada al segle XXI amb els lleugers tocs electrònics que salpiquen el seu darrer disc- va abastar temes de Fins que la mort ens separi, com l'efectivíssima Totsants -“s'ha mort en Michael Jackson!”, escridassava el públic- o El cromosoma kamikaze -poc faltà per a que esclataren els amplificadors-, però també clàssics del seu repertori com eixa revisió del Maggie's Farm de Dylan que és La granja de la Paula, Eufòria o Ei, que surt el sol, que es va convertir en un karaoke col·lectiu, amb centenars de goles que cridaven allò de “estira't aquí, que no vull dormir”.

I a bona fe que, després d'eixa històrica actuació, cap dels presents volia anar-se'n al llit, per molt que s'hagueren fet les tres de la matinada i pesaren les cames després d'hores en peu. Els encarregats de continuar la festa van ser els Monoculture, hereus directes dels sons obscurs de Joy Division, però amb un punt ballable a l'estil dels Depeche Mode -als que també se semblen en el seu look- amb el que aconseguiren retindre i fer ballar a tots els que encara al·lucinaven amb l'espectacle de Mazoni a ritme de temes propis i versions de clàssics tan dispars com el Do you think I'm sexy de Rod Stewart o el Call me de Blondie.

De la piscina a la polseguera
Dos dies a Arbúcies es fan curts, i cal aprofitar cadascun dels moments per descobrir i gaudir dels grups presents. Conscient d'això, però també de la necessitat de descansar i de defugir la calor que es vivia a la comarca de la Selva, l'organització programà cinc hores de música a la piscina municipal del poble. Els encarregats de fer gaudir encara més del sol els assistents eren la banda de pop Doble Pletina i el dj Txarly Brown, que va remesclar un gran nombre de cançons famoses -sense anar més lluny, d'Oasis o de Kylie Minogue-, passant-les per uns ritmes jamaicans que el públic rebia bevent mojitos al sol.

Ja per la vesprada, situat a les immediacions de la riera d'Arbúcies, en un pla del bosc i a l'ombra, el bucòlic escenari del Prat Rodó acollia a algunes de les bandes amb més futur del pop català, Wantun, Illa Carolina i La Iaia. Estos últims s'han convertit en el darrer secret a veus de l'escena del popArb, i a bona fe que ho demostraren defenent els temes del seu primer disc i demostrant, tot i la seua joventut, una gran facilitat per congeniar amb el públic combinant les seues cançons amb divertits interludis parlats.

Conforme avançava la vesprada, el públic es movia cap al Can Torres per escoltar a Refree, i, després, cap a Can Cassó, per fer el mateix amb els temes d'Estúpida Erikah. Però una hora, les 21:25, marcava l'agenda dels qui s'havien desplaçat per part d'este diari a Arbúcies. Era el moment en què estaven cridats a pujar a l'escenari els valencians Senior i el Cor Brutal. Malgrat estar programats a una hora molt complicada -la de sopar-, els primos van ser qui de reunir diversos centenars de persones que volien descobrir un dels grups abanderats de la diversificació d'estils a la música en valencià. A la seua actuació, els rockers valencians semblaven deixar de banda el seu estil més gamberro per adoptar un to més melancòlic, acord a les cançons del seu nou disc -no tocaren cap pertanyent a L'experiència gratificant-, que veurà la llum al setembre. Però la banda es guardava encara un as a la màniga, i, cap al final del repertori, els valencians van deixar veure la potència de la seua maquinària elèctrica. Entre estos últims temes més canyers es trobava Gran, la cançó que dóna nom al seu nou treball i que segurament es convertisca en el primer single de l'àlbum. Per interpretar-la, la banda va comptar amb tres col·laboradors -o primos, com els defineix Senior-: Francesc Burgos, Refree -productor del disc- i Pep Toni Ferrer -líder d'Oliva Trencada-.

Igual que els passà als mallorquins la nit anterior, els valencians van veure com l'organització els impedia tocar ni un minut més del que tenien programat, i no van poder acabar el seu setlist, ja que els Mine!, que se situaven a l'escenari secundari, dos-cents metres més enllà, van començar a tocar segons després que es tancara la cortina de l'escenari principal. És eixa falta d'uns minuts de descans entre uns grups i altres un dels pocs punts febles del festival, i que no només perjudicà a Oliva Trencada o a Senior. També tot un referent de l'indie català com The New Raemon va veure com la majoria del públic preferia escoltar el seu concert uns metres més enrere de l'habitual, i així agafar un lloc més proper a l'escenari principal de cara al següent concert

El millor de la nit, malgrat tot, encara no havia arribat. Dissabte es podria parlar d'un empat tècnic entre dos dels millors grups que s'expressen en la nostra llengua. El primer d'ells va ser El petit de Cal Eril. La banda que lidera el lleidatà Joan Pons va demostrar que es pot ser fidel al so d'un àlbum canviant totalment el seu registre, i fent de les cançons en directe una nova experiència complementària a l'escolta d'un disc. Així, ballant, saltant i cridant a ritme del seu folk i colpejant enèrgicament els seus instruments, el grup va crear per moments un estil que bé podria qualificar-se de punk-folk rural, que va contagiar el públic i va fer-los aplaudir tant que Pons reconeixia que se li havia caigut alguna llàgrima d'emoció en veure tanta gent reunida escoltant-lo i aplaudint-lo. Però no era per a menys, donada la força que imprimia a totes les seues composicions, tant a les noves com a les antigues -composades encara sense banda-. De fet, van ser les seues primeres cançons les que definitivament van desarmar els presents, vestides amb uns nous arranjaments tan perfectes que les feien reconeixibles alhora que les reconvertia en temes nous, com va ocórrer amb la inesperada eclosió de soroll de amb què finalitzaren el concert, a una descomunal versió de l'originalment naïf I les sargantanes al sol. Abans del concert, el seu líder assenyalava a l'Informatiu que el seu pas per l'edició de 2008 del popArb li havia servit per engegar una sèrie de concerts amb què guanyà molta popularitat i, molt probablement, després de l'espectacle que oferí dissabte sobre l'escenari Montsoriu, a El petit de Cal Eril se li obriran encara més portes -i ben grans- de cara al futur.

Calia recuperar-se de l'espectacle i el gran perjudicat en va ser The New Raemon, qui, tot i comptar amb una base de públic molt fidel, dissabte no va poder fer front a l'entrega d'El Petit de Cal Eril ni a l'expectació dels que serien els següents convidats i, just com s'esperava, oferirien un altre concert memorable. Antònia Font. Més d'un s'emocionava només d'escoltar el seu nom, i molta gent va quedar-se davant l'escenari principal durant els 50 minuts que durà l'actuació de The New Raemon. Era comprensible: cinc anys sense cançons noves i sis des de la darrera (i única) ocasió en què havien visitat el popArb picaven.

Els mallorquins tenien per davant un complicat repte, el d'estar a l'altura de les expectatives dels centenars de persones que els esperaven davant l'escenari Montosoriu, i el de fer-ho tenint només una hora i deu minuts per presentar el seu darrer disc i recuperar alguns dels seus clàssics. Però la papereta la resolgueren ben ràpidament: van començar entonant la tonadeta que desenes de persones cantaven minuts abans que començara el seu espectacle. Amb l'“uao-uao” de Me sobren paraules, començava la festa, i amb apenes mitja dotzena de cançons de Lamparetes, els Antònia Font recordaven a la resta de grups qui són els reis de la patxanga de qualitat, dels festivals de qualitat: ells, i cap altre. Alpinistes-samurais, Alegria -amb un homenatge, com fera la nit anterior Oliva Trencada, a Tomeu Penya- o Vitamina Sol feien alçar un xicotet núvol de pols d'entre els públic, que no podia evitar corejar i saltar amb els clàssics del grup, però els cinc de Sóller tenien també temps per posar-se melancòlics amb una altra de les grans, Final. I en una carrera tan sòlida com la seua, els sobrava encara per finalitzar amb una brutal traca final. En ella sonaren A Rússia -la “rasca insuperable” se la deixaren a casa-, Wa Yeah -la que realment alçà un núvol de pols que el públic engolia sense deixar de corejar la seua melodia- o Calgary 88, amb la que s'acomiadaren del públic. La gent, però, continuava cantant alternativament les tonadetes de Me sobren paraules i de Wa Yeah, i l'organització permeté, per primera i única vegada en tot el festival, que un grup s'excedira en el seu temps d'actuació. La cosa no era per a menys, i els Antònia Font van estar a l'alçada de les circumstàncies, amb una versió d'Astronauta rimador que deixà bocabadat i sense alè al públic, amb Pau Debon agenollat al terra qual cantant de punk i la resta del grup fent tronar els seus instruments, a la darrera gran explosió del popArb.

Tot i que no ho semblara, la nit havia de continuar amb el tropicalisme d'El Guincho, la inclassificable proposta de Guillamino i la sessió dj del grup Mendetz. Tant el canari com la banda barcelonina van ser qui d'alçar una xicoteta polseguera i de no fer decaure els ànims dels assistents, però molts encara eren a un altre núvol, el que havien creat Joan Miquel Oliver, Pau Debon i la resta dels Antònia Font, els qui realment van fer d'aquella nit -i d'aquell festival- quelcom realment memorable.