L'AMOR I LA HISTÒRIA CAMINEN DE LA MÀ AL LLIBRE. FOTO: L'INFORMATIU.
Muira lo mal govern (i visca l’amor)
La Història no només són dates de batalles, perquè la vida sempre batega al darrere. Sempre. Per això existeixen les novel·les històriques. I per això triomfen. 'Raons de sang i foc' és l’última novel·la de Pep Castellano, un escriptor de llarga trajectòria en la narrativa infantil i juvenil, que torna per a estripar les Germanies a través d’un amor convuls entre els carrers de Castelló de la Plana.
CARLES FENOLLOSA. 26 gener 2012
Vota
| Resultat
6 vots.
Diuen que el poble que no aprén de la seua història està condemnat a repetir-la. Potser. El cas és que hi ha pocs pobles que n’aprenguen alguna cosa, del seu passat. El nostre, per suposat, no es compta entre les fileres de l’armada autocrítica. Ara, d’allò de llançar les culpes de tots els mals als col·lectius més febles, no n’hem après mai, ni nosaltres ni cap altre poble del món. Les Germanies poden ser un exemple, un més, en el llarg currículum dels caps de turc, aquells que s’han emportat sempre les ires de la Història per una senzillísima raó: ser els més dèbils i, per tant, els més fàcilment atacables. Mentre Vicent Peris moria cercat a València, qui sap si amb aquella èpica que dramatitzà Constantí Llombart a Lo darrer agermanat, es posava l’enèsim punt i final simbòlic a una revolta de molts fronts – menestralia i poble pla contra oligarquia, camperols contra senyors i altres referències de la Viquipèdia –, entre ells, el de la uniformitat religiosa cristiana sobre els musulmans valencians. Els molt dèbils pagaren les ires dels dèbils, una vegada més, i el 1609 encara restava lluny.
Entre atacs, venjances, triomfs i avalots, sorgeix la primavera, que diria aquell, com un amor entre un agermanat cristià i una musulmana d’ulls terriblement penetrants
Amolle tot açò perquè Pep Castellano s’ha sumat amb tot el rigor a l’onada de novel·les històriques que recorre la narrativa valenciana actual, justament amb una obra submergida en la Revolta de les Germanies. Amb Raons de sang i foc (Bromera, 2011), guanyadora del premi Blai Bellver de Narrativa 2010, Castellano aposta per recrear les convulsions agermanades a la ciutat de Castelló i altres terres de La Plana, on els cabdills de la revolta acabarien els seus dies de la mateixa manera que Peris ho féu a la capital del Regne.
Entre atacs, venjances, triomfs i avalots, sorgeix la primavera, que diria aquell, com un amor entre un agermanat cristià i una musulmana d’ulls terriblement penetrants . Un amor que naixerà per a ser pedra de toc sobre la qual creix la història dels musulmans valencians del XVI, els cap de turc que pagaren els pecats dels uns i dels altres, ells, els més dèbils, com ha passat sempre i passarà, si els deus no ho matisen greument, d’ací a l’Apocalipsi. Una història de brutalitat i estima que coneixerem a través de la veu d’un personatge curiós, una confessora laica, celestina dels carrerons d’aquella Castelló del cinc-cents.
La vasta trajectòria de Castellano en el món de la literatura infantil i juvenil deixa bona empremta en Raons de sang i foc, una herència de senzillesa expositiva, de preocupació constant per la versemblança i la tensió del relat. El resultat és una història d’aquelles contades a la vora del foc, en nits immensament negres, entre xiuxiuejos que se’n du el vent, un història on els matisos dels personatges no pesen tant com la fluïdesa del relat. Per això, no hi trobarem experiments narratius sinó la suavitat més casolana, l’art ancestral de contar històries, en aquest cas la de les raons que ho són, les que dugueren a la convulsió i la mort, “raons de sang i foc”, narrativa a prova de bombes.
Imprimir página
Enviar noticia
Sense comentaris
