En un país normal, les obres de Vilaplana (i les d’alguns altres) podrien esdevindre fàcilment best sellers i les històries relatades serien motiu de grans produccions èpiques encunyades pel Ridley Scott patri, o fins i tot de l’estranger, qui sap. Però lluny queda encara imaginar Silvestre aconsellant Scott en matèria d’adaptació cinematogràfica. Potser perquè és un home senzill i modest, afable en el tracte i amb una paciència i una impertorbabilitat infinites, probablement adobades a força de bregar amb joves i adolescents a l’institut on fa classes.  Però darrere de la seua expressió eternament picardiosa s'amaga un home d'idees molt clares, medicina pura contra l'autoodi. Un home que no vol més glòria que aquella que li transmeten les paraules, de les que n'és un profund enamorat, i poder remetre-les al seu públic. Potser perquè ell, com tants altres en l'ombra, és un etern i estoic resistent.

P: Com prepara una novel·la de les característiques de L’estany?
R: Doncs al principi amb molta faena de rata de biblioteca. Sabia que havia existit la Bíblia valenciana, que havia estat perseguida per la Inquisició i a partir d’ací busques i comences a trobar-te, com m’ha passat també amb Martorell, amb un món més gran del que esperaves: la persecució dels jueus, la disputa entre la Inquisició valenciana i la de Castella... un món immens. Durant mesos estàs només buscant informació i bona part no la utilitzes després com no siga indirectament per por de ficar la pota. Però passen molts mesos fins que decideixes com estructurar la història amb paraules i frases.

P: Quanta part de ficció i quanta de realitat hi ha en esta novel·la?
R: Hi ha més de realitat del que es podria pensar. És més, vaig buscar als arxius de la Inquisició i n’hi ha molts que parlen sobre els casos de persecucions. Això ho he utilitzat tot. Els personatges de la novel·la la majoria són reals: Daniel Vives és el traductor, Juan de Monasterio realment és l’inquisidor de l’època, però fins i tot he fet servir petites anècdotes que em conten, per exemple el cas d’un senyor que havia sigut denunciat per ser ‘defectuós en lo membre’… i clar això és perquè és jueu! Aquest tipus d’anècdotes mostren com és el món en què ocorren. La idea era aquesta. Potser hi ha un personatge o dos que no són reals del tot o bé estan basats en d’altres, però si mires la documentació pots trobar per exemple que Vives va estar empresonat durant mesos, que la Inquisició el persegueix, que se’n va a Nàpols, que torna; tot això és real.

P: I el que no troba, ho posa vosté de la seua collita o...
R: Quan no trobes una cosa el que pots fer és… per exemple en el cas de Martorell, si tens dos punts coneguts A i B, imagines tu el que passa entre un i l’altre. Però la idea és fer una novel·la de ficció amb rigor històric, quant als personatges, amb l’acció transcorreguda, etc. A més, no calia inventar res; jo buscava els personatges i ja els passaven coses extraordinàries. Només calia ajuntar-los, fer aquesta mena de trencaclosques per tal de contar-ho i que el lector s’enganxe a la història.

P: Vosté fa novel·les que tenen a veure amb la nostra història, és a dir, amb un passat que malauradament és poc conegut, amb massa pols damunt. Sembla que no acabem mai de recuperar el nostre propi imaginari… Se sent optimista en eixe sentit?
R: És cert que he fet novel·les que parlen molt de la nostra història. Rescate personatges, rescate escriptors, he utilitzats elements de la història com ara la Bíblia valenciana… però ho faig sobretot perquè pense que molta gent no sap quina història tenim i com de rica és. Potser perquè m’ix la vena docent d’intentar ensenyar alguna cosa. Si fórem anglesos o nord-americans ens eixirien mil històries d’aquestes. La novel·la històrica té un cert boom que en el nostre cas és justificable perquè som un país amb una història medieval fantàstica. Quant a si això em crea optimisme de cara al futur, doncs home, jo crec que el que ens passe els pròxims segles no ha de dependre de mirar al passat, és més  una qüestió de centrar-nos en el que som i en el que volem ser com a nació i com a país, que és més complicat, i potser hi entren més els polítics que no pas la gent que escrivim.

P: Fa una mica la sensació que el País Valencià és més un cúmul de potencialitats no desenvolupades que no cap altra cosa, no sé si compartirà esta visió.
R: Sí, hi estic totalment d’acord. I és més, aquest país és un tòpic; aquest menfotisme del que és nostre, això és brutal, vull dir que la majoria de la gent no coneix qui són els nostres personatges històrics, els nostres literats, la gent que va crear coses antigues… ara, potser els preguntes pels americans i sí que els coneixen tots. Aquest passotisme és sorprenent a més perquè, no és qüestió de xovinisme, hem fet coses molt malament, però tenim també un període llarguíssim de la història en què som els reis del món, governem la Mediterrània. Poquíssima gent sap que a dalt d’un monument tan fantàstic com és el Partenó a Grècia onejava la bandera de les quatre barres, perquè allò era nostre. Són coses que si la gent les coneguera tindria més orgull del que és com a nació i com a poble.

P: Especialment en el cas valencià a més, vull dir que a Catalunya, on també hi ha tota una  problemàtica en molts aspectes, en general es té un respecte més profund pel passat…
R: Especialment en el cas valencià. Ni punt de comparació. Ací especialment… és més de vegades quasi molesta que hi haja hagut una certa història ‘gloriosa’ compartida en tota la corona catalanoaragonesa. Per tant és qüestió de mirar cap a un altre costat i no veure els propis personatges perquè potser el compte amb la teua història et fa plantejar-te algunes històries de la vida actual i si mires al passat, potser les coses no són com te les conten: d’on venim és molt important per a saber on anem.

P: Quina és la seua visió personal del panorama literari valencià contemporani?
R: Malgrat les circumstàncies, és molt bo. Potser els nivells de lectura són baixíssims, potser els nivells de nivells de difusió de la literatura són ínfims, però sí que hi ha moltíssima gent jove que escriu, que crea molta consciència lingüística i que ho fa molt bé. Això malgrat la marginalitat forçada de la llengua en no tindre mitjans de comunicació, pel·lícules, etc. És perquè en som molts els que ens incorporem al món de la literatura que per primera vegada hem rebut classes en valencià amb normalitat. Això a la llarga serà vist com a un bon moment literari que es traduirà en un bon resultat de prestigi internacional. Altra cosa és que això tinga reflex en la societat finalment i arribe on haja d’arribar.

P: A banda de la literatura, també es dedica a la docència. Què opina de l’últim informe Pisa, en què no apareixem, i en general de la política educativa que desenvolupa el Consell?
R: Jo faig classe en barracons; hui mateix a les 8 del matí n'he tingut classe en un i no funcionava l’aire calent. La qualitat en l’educació, on està? Com que no estem a l’informe Pisa no podem saber com estem de desastrosos. La veritat és que hi ha un problema greu al sistema educatiu i a més això és una cosa que hauria de posar-nos els pèls de punta. La gent a qui estem ensenyant ara són els que el dia de demà han de portar el país endavant i potser no estem creant exactament els millors professionals en cap sentit; això és un plantejament que hauria de fer-se des del poder i des de la societat també. Si no, amb qui competirem? Amb anglesos, francesos, alemanys… com? Què seran els nostres estudiants, cambrers a Terra Mítica? Jo crec que reduir despeses en educació per gastar-les en altres llocs no hauria d’estar socialment ben vist. Això és crucial.

P: De fet, deu saber que la Generalitat ha sumat en l’últim informe sobre l’ús i el coneixement del valencià el percentatge dels que el parlen poc o amb dificultats amb els que el saben parlar correctament per arribar a eixe 76’7 % que venia Canal 9 per emmascarar que l’ús real decreix.
R: Sí, és així. I a més el problema no és que decreix, sinó que els hauria de fer vergonya que no cresquera. Però si s’ha de fer una lectura positiva, malgrat totes les coses que estan fent, la gent resisteix, és fidel a la seua llengua, malgrat que no hi ha polítiques educatives, malgrat que no hi ha política lingüística, que estan desapareixent les línies, encara hi ha una bona part de la població que continua. Això és l’únic punt d’esperança. Som un país en què estem acostumats a que ens peguen moltes bufetades, però continuem sent un país de resistents. Cada volta que un pare o una mare li parla en valencià al xiquet quan naix, la flama continua. Imagina si férem les coses bé.

P: Té algun nou projecte entre mans ara mateix?
R: Ara estem en promoció de tres llibres, aquests dos [L’estany de foc i Joanot Martorell: Un cavaller sense fronteres] i un altre llibre de poemes que també ha eixit ara. I la pròxima cosa és una novel·la juvenil perquè fa molts anys que no en feia cap i en tinc una que està acabada i a falta de polir-la, que supose que eixirà no sé si a abril o juny, si n'hi ha possibilitat. A partir d’aquesta també tinc un altre projecte d’història per a adults que no sé quan eixirà. I vaig fent poemes, poemes en faig sempre. M’agrada escriure. Expressar, comunicar, això és fantàstic!

P: L’estany ens explica la sort que van córrer Daniel Vives per preservar allò en el que creia. En eixe sentit és un heroi del seu temps; creu que es pot traslladar l’exemple al món dels nostres dies?
R: Jo crec que es pot traslladar més l’exemple dels inquisidors perseguint gent, que no pas gent que realment té la categoria moral suficient per a morir per uns ideals, que no cal fer-ho tampoc. Però potser sí que és més fàcil trobar similituds entre els inquisidors i la gent que reprimeix manifestacions culturals, que entre la gent que les llegeix. L’Edat Mitjana era com era, extrema, però les passions són les mateixes. Hi ha semblances. Realment, a L’estany la idea és controlar la informació, no és el mateix que fan ara quan tapen un senyal de televisió? A altres nivells és clar, no cremen gent de moment, però tanquen repetidors.

P: Què llançaria vosté a l’estany de foc?
R: Jo no hi tiraria res. Al contrari, jo pense que com més informació hi haja, millor. Aquests dies passen coses paregudes, els americans possiblement haurien tirat la gent de Wikileaks a l’estany de foc, però fixa’t que l’accés a la informació és perillós per als de dalt, però és molt bo per a la societat en general.