-Al seu llibre 'Quina televisió pública?' diu que si no  redefinim la televisió pública la redefinirà el mercat. No està ja marcada pel mercat? La programació és pràcticament igual i es lluita per l’audiència.

Per descomptat, totes les televisions públiques -com a empreses públiques que són- formen part del mercat. Això no és discutible. Però les empreses públiques -de comunicació o no- tenen unes característiques particulars. El model de finançament, el tipus de gestió, el control sobre la seua activitat i el concepte mateix de “benefici”, que no té perquè ser estrictament econòmic. En aquest sentit, les despeses que genera la televisió pública -si compleix el que ha de ser la seua missió de servei públic- no pot considerar-se una despesa corrent, sinó una inversió. En aquest marc, la lluita per l’audiència és un objectiu legítim. Sense audiència no hi ha servei públic. Una altra cosa és amb quines armes es fa i en quin context. Totes les televisions públiques del món aspiren, per definició, a l’audiència. Inclosa la BBC, per descomptat, la sueca o la japonesa, que són bons models de televisió pública, cadascuna en el seu context, això no cal dir-ho. La marginalitat o el gueto són l’antítesi de la televisió pública, tal com jo l’entenc. El cas més escandalós és el de la PBS americana, una televisió pública que no rep fons federals! És el model que, segons sembla, inspira la nova Llei de l’Audiovisual que prepara el Govern espanyol amb el suport de Convergència i Unió i Coalició Canària, un atemptat, al meu entendre, contra el sector públic de la comunicació estatal i autonòmic.

-Creu que hi ha una pressió de les privades per desmantellar els ens
públics?

-És evidentíssim. Totes les decisions que ha pres darrerament el govern central han estat per afavorir determinats grups mediàtics privats, que, per mitjà de la UTECA, i de la seua pressió mediàtica directa i indirecta en tots els mitjans que en depenen -orals, escrits i audiovisuals- estan condicionant dia rere dia la política del govern i també de l’opisició. No solament la política de comunicació, però també aquesta. Crec que és un error estratègic molt gros, des del punt de vista d’una opció que s’autodenomina socialdemòcrata com és el PSOE. La renúncia a la publicitat per banda de RTVE és la darrera de les imposicions indirectes dels grups de comunicació privats, que defensen els seus interessos empresarials i no els de les seues audiències -que només en són els clients. Creuen, d’altra banda, que, alliberant aquests milions d’euros que el mercat posava a les mans de RTVE, les privades funcionaran millor. No estic segur, perquè no és un segur, precisament, que el client que buscava el perfil d’audiència  de RTVE trobe el mateix a Tele 5 o a Antena 3. Amb tot, les privades han aconseguit el seu primer objectiu. El segon, i no tardarà, serà demanar la privatització de les televisions públiques com ja suggereixen alguns estudis econòmics interessats. L’excusa, com en les privatitzacions de Felipe González i de José María Aznar d’empreses públiques, és que l’estat faça caixa. L’objectiu real és posar a mans privades aquells sectors productius que poden donar beneficis econòmics i que, alhora, afebleixen l’estat. En aquest sentit, les polítiques econòmiques dels socialistes i els populars espanyols beuen de les mateixes aigües neoliberals per a les quals el millor estat és l’estat anorèctic. Això sí, el mateix estat que després ha de salvar els bancs que els han de facilitar la liquiditat ¡ això no és liberalisme, senyors meus, sinó intervencionisme pur i dur!

-Com poden fer les televisions publiques una programació de qualitat i no
caure en la competició de l'audiència?

-Ja he dit que sóc partidari de competir per l’audiència! El que han de fer les televisions públiques és definir quines són les seues missions de Servei públic i buscar la manera professional d’aconseguir-ho. Una de les mancances més evidents de la llei que hi ha en tràmit al Congrés dels diputats és, precisament, la indefició d’aquest concepte i, per tant, la inseguretat jurídica que representarà per als ciutadans que considerem la televisió pública com un bé públic, i perdó per la redundància. Una altra de les llacunes escandaloses és la falta de concreció de com i de quina manera s’ha de portar a terme aquest servei públic -en la televisió pública i en la privada-. No oblidem que les privades són empreses a les quals se’ls fa una concessió -com a les escoles o els hospitals concertats- per a complir un servei públic indirecte. Però públic! D’altra banda, les televisions públiques tenen excel:lents professionals més o menys desaprofitats, segons els casos, a València, a Madrid o a Barcelona, no ens enganyem. No he entès mai, per exemple, com TV3 va prescindir de Francesc Escribano, al meu entendre una de les persones que millor ha desplegat una programació de servei públic de televisió sense caure en la marginalitat ni en el paternalisme. Programes com 'Un lloc estrany', 'Ciutadans', 'Les coses com són', 'Vides privades' o 'Bellvitge Hospital' en són exemples.

-Quin és el futur de la televisió pública? Totes han apostat per augmentar
els seus canals però en canvi perden influència.

-A mi, el que em fa l’efecte és que no saben què volen ni a qui es dirigeixen. Certament, l’augment de la competència sempre porta fragmentació de les audiències. És llavors que has de revisar el teu producte i buscar alguna mena de “valor afegit” a la teua oferta de programació: de continguts i de serveis. I ajustar, en conseqüència, la teua graella de programació a uns objectius clars. Mentre no es planifique amb una certa alçada de mires, serem esclaus de la conjuntura i, amb les armes de l’enemic, sempre tindrem les de perdre.

-El deute de les televisions pot ser un handicap per al seu futur?

-Per descomptat. Crec que les televisions públiques necessiten un pla de viabilitat que atenga totes les (noves) circumstàncies. Des del deute històric a les noves fonts de finançament i les noves funcions que es deriven de la digitalització i les seues conseqüències socioculturals. Per exemple, de la necessitat de producció pròpia i delegada com una manera de rendibilitzar els propis recursos i, alhora, de complir la seua funció com a factor d’arrossegament del sector audiovisual privat, inviable, al meu entendre, sense una demanda sostinguda del sector públic. Sóc partidari, d’altra banda, dels contractes-programa recomanats per la Unió Europea i, finalment, de la doble comptabilitat que atenga i dividisca què s’estén per servei públic i què no.  Insistisc! Això em sembla crucial!