“Els dirigents valencians tenen una concepció de la cultura horrorosa”, perquè en justifiquen les retallades amb l'excusa que el teatre hauria de ser rendible per si mateix. “A ningú se li ocorrerà tancar una biblioteca, encara que ningú llija llibres”, assenyala Joan Peris

“No hi ha res pitjor que una política teatral roïna, excepte que no n'hi haja cap”, explica quan se li pregunta per les ajudes públiques. “Desídia és la paraula que podria definir l'actitud” dels responsables de la Generalitat, una postura que únicament s'ha vist alterada en situacions molt concretes, com quan el Consell va tractar d'aturar la representació de l'obra Zero responsables -“va ser patètic”, diu l'actriu, “perquè va fer que anara més gent a veure l'obra”- o quan Teatres de la Generalitat es va gastar vora dos milions d'euros en el musical Bienvenido, Míster Marshall, que només es va representar en dues ocasions.

Són exactament els mateixos diners que ha rebut Teatre el Micalet en els seus 16 anys d'existència, amb la diferència que les seues 25 obres pròpies no només s'han representat dues vegades i, fins i tot, s'han exportat a altres ciutats. De fet, Esther Vallés posa èmfasi en l'aposta de Joan Peris per mantenir una companyia cent per cent valenciana, perquè va lluitar fins que va aconseguir que les seues obres es representaren a Barcelona amb els actors valencians que les havien protagonitzades originalment, enlloc de ser substituïts per actors catalans, com era la intenció dels programadors.

“El que nosaltres fem és com si em dedicara a vendre taronges. Necessite ajuda per vendre les taronges d'ací, perquè done treball als llauradors, tota la gent menja i fem país. Si comprem les del Marroc, tothom menjarà, però no estarem fent país”, explica Joan Peris quan se li pregunta pel funcionament de la companyia. “Els dirigents valencians tenen una concepció de la cultura horrorosa”, perquè en justifiquen les retallades amb l'excusa que el teatre hauria de ser rendible per si mateix. “A ningú se li ocorrerà tancar una biblioteca, encara que ningú llija llibres”, afegeix.

“Per a mi, el Micalet ha sigut mitja vida”, assegura el director. Quan va fundar la companyia el 1995 venint del Teatre Lliure de Barcelona, ni tan sols havia dirigit una obra. “Vaig començar dirigint ací per falta de diners, perquè després haurien d'haver-n'hi arribat uns altres, però al final vaig continuar”, fins arribar a ser un dels directors més reconeguts de la dramatúrgia valenciana. Una dedicació de la qual se sent més que orgullós: “En els últims quinze anys, no s'entén el teatre en valencià si no és amb la Companyia Teatre Micalet. És una manera especial de veure el teatre que no s'ha vist a València”, i la contraposa amb els exemples de la comercialitat del Teatre Olympia o de Teatres de la Generalitat, que no ha mantingut cap mena de línia artística planificada en els darrers anys. De fet, opina que una major implicació i ajuda dels dirigents polítics en la gestió teatral hauria significat una major afluència de públic a les sales i podria haver permés una consolidació de la companyia similar a la del Teatre Lliure de Barcelona. “Qui els anava a dir que anaven a gestionar el Palau de l'Agricultura de Montjuïc?”, sentencia.

El futur, en l'aire
“Al món del teatre en valencià hi ha molta desil·lusió”, comenta abans de fer èmfasi en totes les protestes que al llarg dels últims mesos han dut a terme els professionals de les arts escèniques. “Sempre hi haurà gent disposada a fer teatre”, assenyala, però el més important, en la seua opinió, és estabilitzar-lo. La Societat Coral el Micalet, propietària de la sala, va confirmar ahir a L'Informatiu, que a partir de juny, el Micalet romandrà obert per als programadors que vulguen oferir-hi “teatre o música de qualitat i en valencià”, com ha fet fins ara la companyia dirigida per Joan Peris i Pilar Almeria. El problema, com remarca el seu director, és que es faça de la manera més professional i estable possible, sense tornar a una precarietat laboral que obligue els professionals valencians a emigrar a Madrid i a Barcelona.

La Companyia Teatre Micalet encara continuarà treballant, i finalitzarà les representacions que encara té planificades en diversos espais valencians i catalans. Però, el mateix Joan Peris no sap què farà amb el seu futur laboral i, tot i que assegura no fer plans de futur, contempla fins i tot tornar a la ciutat comtal per reprendre la carrera que abandonà a mitjan dels 90 per realitzar el seu somni valencià. Mentrestant, Esther Vallés ha començat a estudiar una altra carrera per assegurar-se un futur que en els últims anys ha esdevingut incert. Però no renuncia al seu somni i pronuncia unes paraules abans d'acomiadar-nos: “No ens quedarem a casa. S'ha de fer teatre”. La qüestió és on i, sobretot, en quines condicions.