La literatura és una capacitat humana i una conquesta humana que perviurà més enllà del llibre electrònic i Internet

P: Un avantatge d'utilitzar aquest planetament coral seria la possibilitat de confrontar valors i temàtiques a través de les persones?
R: Sí, en la mesura que s'ha d'intentar que no tots els personatges responguen al mateix patró. Tendisc a definir-los, sinó en sentits oposats, sí complementaris. El catàleg de temes que acabes tocant no està prefixat, és clar. Per exemple, a La mà de ningú, parle un poc de l'explotació dels caladors de peixos al Senegal. Què te a veure això amb l'argument? Doncs això ve del fet que un dels protagonistes és un immigrant que fuig del Senegal perquè els grans arrossegadors de peix hi han buidat els caladors, que eren riquíssims. Això em permet parlar d'un tema que a mi m'interessa, que és com estem destrossant el planeta, però això no estava pensat abans, això m'ho ha facilitat el personatge.

P: No menysprea cap possibilitat que se li presenta.
R:S'han de prendre decisions, i moltes vegades són dures. El que passa és que quan et poses a escriure una novel·la, és un món que no coneixes, com quan arribes a una ciutat on no has estat mai. El primer moment estàs desconcertat, però a mesura que la vas coneixent trobes les potencialitats que té. I poc a poc, vas fent una cadena de decisions que acaba per conformar tot el món de la novel·la.

P:I saltar entre tants punts de vista no se li fa complicat? O és més aviat divertit?
R: S'han de tenir molts detalls presents, una de les complicacions pròpies de l'ofici. És tot, divertit i complicat, tot i que no m'agrada parlar de diversió, sinó més bé de satisfacció. És important el matís. Sents molta satisfacció en descobrir, per exemple, la força i la capacitat d'atraure que pot tenir un personatge.

P: Hi ha un conte de Pere Calders que també comença amb una mà enmig d'un jardí com a element que commociona els protagonistes. Quins han estat els seus referents per construir aquesta història d'intriga i desconcert?
R: De referents no en recorde cap directament, encara que subconscientment molts. De vegades em descobreixen referents que jo no tenia present d'una manera conscient. La ment treballa amb les coses que té i no sempre és conscient de l'etiqueta que porten. Havia llegit el conte de Pere Calders però no me'n recordava. També coneixia la pel·lícula de David Lynch, Velvet Blues, que comença amb la troballa d'una orella, però tampoc la tenia present el el moment. Amb La mà de ningú ocorre que no sols es tracta de la resolució d'un crim en termes de descobrir qui és l'assassí, sinó també qui és la víctima. Si en lloc d'una mà, haguera presentat un cos sencer, hauria d'haver fet màgia perquè el lector no la identificara. Necessitava un element que donara la notícia d'un crim, però que al mateix tems em permetera amagar la víctima.

P: Què te la novel·la negra que no tenen altres gèneres?
R: A mi la novel·la negra m'interessa per diferents motius, dos en concret: per la capacitat de penetració en la maquinària de la societat, en el rerefons, en allò que queda darrere del que veiem. La novel·la negra és un gran instrument d'anàlisi de la literatura per tal d'entendre les societats en les quals estem. D'altra banda, permet utilitzar tècniques molt eficaces per tal de mantenir l'atenció del lector. Tots dos instruments m'han paregut sempre molt atractius i els he utilitzat en novel·les anteriors, encara que la temàtica principal no es considere pròpia de novel·la negra. A La mà de ningú, aquestos elements adquireixen una centralitat major.

P: "La mà de ningú" se situa en un altre país, un altre context. L'allibera creativament allunyar-se del seu entorn?
R: En alguns casos sí, però en aquest no. En algunes històries he situat l'acció en una ciutat que es diu la Vila, que podria ser Vila-real o no: té unes característiques semblants, però podria ser qualsevol altra ciutat, i això em permet eixa llibertat. En el cas de La mà de ningú, està ambientada a França perquè el conte que em van encomanar havia d'estar ambientat a França. En el moment en que vaig decidir que allò seria una novel·la, el context ja pesava molt i canviar-lo podia suposar un trastorn absolut, més quan no hi havia cap necessitat de fer-ho.

P: Vosté ha participat d'altres gèneres, com el guió per a la televisió o per teatre, col·laboracions en premsa, assaig... però sempre ha anat tendint cap a la novel·la. Com ha estat aquesta ruta per la literatura i les seues possibilitats fins desembocar en aquesta destinació?
R: Sempre m'ha agradat la narrativa. Al principi feia novel·la curta perquè no controlava tant la tècnica, em costava més omplir pàgines. Però sempre m'ha interessat la novel·la. Si he escrit, per exemple, algun conte, ha estat per encàrrec i amb certes dificultats per cenyir-me a l'espai que tinc. Altres experiències, com les col·laboracions en premsa, m'han servit de gimnàstica. Els articles d'opinió tenen la virtut que t'has d'ajustar a un nombre de caràcters i això t'obliga a exercitar uns recursos que en novel·la no existeixen. I a més, em servia per a indagar en el món, com a periodista, com a escriptor, com a persona, que és el que m'interessa. Els articles d'opinió em servien per a plantejar-me temes en els quals empre acabava per aprofundir més. Pensem que sabem les coses que passen, que estem informats, però en realitat li dediquem un temps mínim a reflexionar-hi. I en fer-ho, t'adones d'allò que no tens tan controlat, i et genera noves reflexions, canvis en el pensament. És, doncs, un aprenentatge extraordinari.

P: Més d'una vegada ha participar en col·loquis sobre el seu ofici. Li agrada tractar el tema de l'escriptura o se li fa estrany parlar del que per a vosté és un treball amb uns trets molt personals?
R: A mi m'agrada. M'agrada parlar de literatura, i la literatura és tot: el producte final, i també el procés per el qual hi arribes. Pense que també tenim els escriptors la necessitat de reflexionar sobre el nostre procés creatiu, perquè així vas aprenent coses i després eres capaç d'explicar-les de manera més extensa. Quan, per exemple, llig el llibre de Jaume Cabré, El sentit de la ficció, en la qual ell reflexiona sobre el seu procés creatiu, pense que jo no seria capaç de dir tot allò. Però, és clar, potser no sóc capaç perquè no m'hi he posat. Però si et dediques a treballar-ho, a escriure-ho, vas reflexionant i descobrint els motius de les teues accions. Les coses que jo tinc clares ara és perquè ja me les han preguntades. La primera vegada que ho van fer, però, segurament no tenia resposta.

P: I també li agrada tractar el tema amb altres autors, trobar les diferències en les maneres de treballar?
R: A mi m'agrada parlar del meu ofici, em sembla un ofici meravellós, i sempre és interessant conéixer el plantejament dels altres, es poden aprendre moltes coses. Però cadascú té la seua manera de treballar i les coses que fa un altre és difícil que les pugues adaptar al teu esquema. Senzillament, no encaixen.

P: Però sí que s'ha atrevit a enfrontar-se a aquestos contrastos. Com ja hem comentat, vosté és un dels participants de l'obra Subsol, del col·lectiu d'escriptors Unai Siset. Com va sorgir aquesta proposta?
R: Tot va partir d'un grup que es va reunir d'una manera un tant atzarosa, i va anar prenent forma a mesura que avançava. Ens vam reunir a València, vam veure què podíem fer, i vam decidir el projecte: partint d'una fotografia com a nexe comú, cadascú faria un conte que després destinaríem a un producte unitari.

P: I com va ser l'experiència?
R: Va tenir dos característiques que a mi em van satisfer molt: l'extraordinària relació entre els companys, alguns dels quals no coneixia i que, a més, tot això es traslladara al llibre. Tots els lectors ens comentaven que l'obra delatava una gran complicitat.

P: I com s'aconsegueix posar en conjunció estils i maneres de treballar diferents?
R: Fou un procés únic, que no es pot exportar, perquè depèn de la relació entre les persones que van crear eixe producte. Un producte en el que creuen des del principi, dins del qual són capaces de renunciar a la seua independència creativa en funció dels altres i que, per tant, són generoses i que s'adapten a decisions que de vegades no els convenen. En el nostre, va ser un cas d'adaptació molt espontani.

P: Pensen en repetir l'experiment?
R: No descartem res, però tampoc concretem res. Sí que sabem que ho farem sols quan a tots ens abellisca molt. És un procés molt satisfactori: ens ho vam passar molt bé, i vam aprendre molt, i vam fer amics, i això és impagable. També és molt exigent, perquè ocupa un temps que no li dediques, potser, a un projecte individual. Però si en algun moment es donen totes les circumstàncies i salta l'espurna, ¿per què no?

P: Aquest any ha publicat La mà de ningú i, com correspon, tot el procés de promoció s'ha engegat. Com viu vostè tot aquest treball de comunicació?
R: És una mica exigent, en hores, en temps que deixes de dedicar a altres coses, però molt satisfactori. D'entrada, significa que l'editorial aposta per tu, és la manera de mostrar que creuen en el producte i que tens el seu suport. Posen tots els seus mecanismes al servei de difusió de la novel·la i jo en eixe sentit estic molt agraït a Proa per l'esforç que ha fet per donar a conéixer-la.

P: I malgrat això, aquesta difusió sempre acaba ensopegant amb unes limitacions. Què opina de l'atenció que els mitjans dediquen a la literatura?
R: Els mitjans de comunicació en paper dediquen poc espai a la cultura, i tenint en compte que la cultura aglutina un seguit de coses, l'espai que els toca als llibres és mínim. Jo també entenc que els diaris es deuen als lectors i que han d'anar a per allò que és més conegut perquè la gent espera que se'n parle. Però es podrien fer molts replantejaments, encara que la qüestió siga complexa. A mi m'agradaria que hi haguera més espai per a la literatura, lògicament, i més espai per a la literatura en català.

P: I què llig un escriptor tan prolífic?
R: Durant molt de temps, vaig llegir llibres exclusivament de novetat perquè n'escrivia les ressenyes per a un suplement. Quan vaig acabar, vaig estar un temps rellegint, per abandonar un poc tanta vinculació amb l'actualitat immediata. Tancat un procés, i satisfeta la necessitat de rellegir, ara em deixe dur, i llig el que em ve de gust. Em deixe portar per la intuïció.

P: Hem de discriminar a l'hora de llegir? Comencem pels clàssics abans de res?
R: Jo crec que els clàssics és important conéixer-los, però un ha de llegir de tot, i sobretot allò que li proporciona satisfacció com a lector. Dels clàssics n'aprenem i a més, són divertits. Per exemple, fa dos estius vaig llegir La Defensa de Sòcrates de Plató, i és una obra lleugera, que es llig amb molt de gust, té molta fluïdesa, i la gent segurament no se la llig perquè es pensa que com es filosofia, ha d'estar cavil·lant què vol dir cada línia. Hem de llegir de tot, però matise que cadascú ha de llegir allò que li convinga. L'important és que llegim. Sí que és veritat que moltes vegades és dóna molta publicitat a coses que són intranscendents, i altres que aporten més valors a la literatura, se les abandona una mica. Però això és un altre debat.

P: Pot Internet esdevenir la ferramenta que transforme i salve la literatura?
R: A mi no m'agrada fer plantejaments de futur, no sé què passarà demà, ni què pensaré demà. Però els formats en el qual es llija m'importen poc. La literatura és una capacitat humana i una conquesta humana que perviurà més enllà del llibre electrònic i Internet, i això és el realment important. Després podem parlar dels drets d'autor, de si és més còmode o incòmode, de si pots dur vint-i-cinc mil llibres darrere o de si en portes un i ja te pesa. Això són debats paral·lels. L'important del cas és que la literatura té nous àmbits en els quals es pot tan produir-la com consumir-la, i això em sembla de la més alta transcendència. Sobretot per una raó: tendim a oblidar que els nostres avis eren bona part analfabets, que llibres no hi havia en cap casa, i que ara pretenem que tot el món siga lector avesat de Ciceró. Demanem un gra massa. Quan jo era xicotet, em costava comprar llibres al meu poble, a Vila-real, el poble més gran de la província de Castelló. Quan em diuen que ara la gent no llig, jo pense, i abans sí? Hem de deixar-nos d'utopies, perquè ara s'està llegint més que mai. Que no es llig el que nosaltres voldríem? Això és un altre tema. Però es llig més que mai, i Internet ha multiplicat això.